Ha passat un any!

la foto la he robada per internet i no recordo de qui és... ho sento!

S'acosta el meu aniversari... i el cos em demana un repàs del que ha estat aquest any. Ja sé que això s'ha de fer quan finalitza l'any sencer, però aquest any per mi queda tancat quan faig anys, i sigui el meu estat d'ànims o el que sigui necessito  fer aquesta repasedeta.  I es que ha estat un any totalment satisfactori. A nivell laboral un desastre. Milito a les files de l'exercit de l'atur d'aquest país, surto de tant en tant a la superfície amb un contracte precari de com a màxim un mes i mig, per tornar-hi  a entrar de seguida a respirar dins les aigües de la economia submergida que també brilla per la seva absència. Com a fotògrafa no he parat, m han sortit algunes històries i projectes super interessants d'amics que tenen grups de música i que necessiten fotos per treure disc o promocionar-se amb idees molt potents a les que m'he entregat del tot enamorada... inclòs m'he arribat a llançar a una piscina amb quatre punks que estan com una cabra. En fi, els meus números estan  fets amb color vermell, però les arques del meu repertori fotogràfic no paren de créixer i a la meva web d'aquí uns dies li ompliré la nevera per que no passi gana.
A un altra nivell em fa molta il.lusió poder-vos explicar que tinc una amiga que fa anys una miqueta abans que jo, en va fer quaranta l'any passat, i va tenir la genial idea de prometre que amb un any aconseguiria fer quaranta muntanyes. Va fer un bloc on penja els itineraris, les rutes, les fotos i relata la experiència... inclòs va fer samarretes per que la tropa que l'acompanya gaudeixi del projecte. A dia d'avui li queden molt poquetes per fer i  aconseguir la gesta. Des d'aquí la vull felicitar per la idea, per les ganes i el bon humor, i per que he pujat muntanyes amb ella que mai oblidaré, he vist verds i blaus que m'han quedat tatuats a sota les parpelles i així quan els tanco és impossible no recordar quanta bellesa ens envolta i ens bufa a la cara com un vent juganer per dir-te cada dia que la màgia de viure és saber que viure és màgic! No he pujat a les quaranta per que els fins de setmana no em donen per tant però si a unes 13 o 14... entre totes em quedo amb el Taga, el Puigsacalm, el Matagalls i el Turó de l'home... fer un cim enganxa més que la droga més pura.!
Per altre banda els meus experiments de gimnàstica rítmica al menjador de casa amb la música per rebentar timpans i les finestres obertes han passat per fi a sortir a córrer tres cops per setmana per un parc que tinc a prop. Faig unes sèries que alternen caminar i córrer, i que poc a poc augmenten els minuts de les sèries de córrer i redueixen les de caminar... i estic molt contenta per què sortim amb la meva parella i encara que ell treballa i el pobre va més cansadet, ens estem posant en forma ja que els dos últimament sentim que esbufeguem més del conte i que tenim una vida massa sedentària plena de sofà , crispetes i series.
La única cosa que no he complert i vaig dir en aquest bloc que ho faria,  ho sé no tinc perdó de déu! Vaig dir que no sortiria del país si no millorava el meu nivell d'anglès... I aquest any marxem de capital tres dies a Varsòvia, i marxem amb el mateix nivell que l'any passat, o sigui, el nivell 0. Espero que els Polonesos tinguin més paciència amb nosaltres que la que van tenir els belgues... o no. A veure si així ens cau la cara de vergonya definitivament!!!!
I per fi, vull acabar donant les gràcies a una persona que s'ha casat ara fa just una setmana, i que gràcies a l'atzar es va fixar amb mi i em va contractar per que fos la seva fotògrafa de boda, que algú que no et coneix de res cregui amb tu, amb la teva manera de fer, cegament, és una experiència del tot reconfortant per que fa que  les teves arrels tinguin més força que mai quant  s'agafen a terra. I quant dic cegament és cegament, la boda era a Tarragona, i jo no sóc una gran conductora i tinc tendència a perdrem... per que la orientació la tinc situada al tercer ull, (en penombra, vaja!) total, que el viatge el vam fer juntes cap a Tarragona, ella estava bastant nerviosa, (jo també, quan condueixo semblo la de aquell anunci que un mono apuntava al conductor amb una ballesta) i li vaig posar musica relaxant i va estar tota la ap7 amb els ulls tancats i cantant... vaig flipar! Les fotos han quedat fantàstiques... He tingut molta sort per que el lloc on va ser el casament, Roc de Sant Gaietà, era molt bonic, els nuvis i la càmera van ser una fórmula química compacta i armònica, i l'amor i el seu enamorament van fer la resta!!!!

el secret

Vivian Maier

Amagava aquell secret sota les petjades del seu caminar. A la nit, ja a les fosques, l'amagava sota els llençols i les mantes de colors. Mentre es rentava la cara, es pentinava aquells cabells arrissats sense fi, deixava el secret reposant a l'armari de les tovalloles, i de reüll amb l'ajuda d'aquell vell mirall vigilava no marxés. Quant marxava cap a l'escola el posava dins la maleta entre els llibres i l'entrepà, i corria per anar a classe i no fer tard. Un cop a l'escola, amb l'excusa d'agafar qualsevol cosa de dins la cartera... regirava la bossa fins que sentia l'alè del secret tocant els seus dits, i respirava tranquil·la. A l'hora del patí entre els racons d'aquells jardins buscava refugis on mirar-se aquell secret fit a fit, amb els ulls grossos i vius d'una nena. Fins que s'enamorà d'ell sense adonar-se del gran error que cometia. Aquell secret al rebre tant i tant d'amor començà a fer-se gran i més gran, orgullós i ben plantat. I de cop no cabia enlloc, no es podia amagar a una simple butxaca dels seus pantalons, ni tant sols dins la maleta dels llibres... creixia i creixia i ja no cabia ni dins l'armari de la roba! La nena, angoixada, havia de desfer-se d'ell abans no es fes tant gran que surtís a la llum el que amagava. I el llançà al riu per que se l'endugués la corrent, però surà a la superfície i es mirava la nena amb ulls de pena mentre seguia creixent. La nena prengué una determinació sobre tot aquell afer vertiginós i li digué al seu secret que mai havia sentit tant odi per algú com per ell... i el secret marxà poc a poc, la nena enfilà el camí  cap a casa seva segura de que el secret havia marxat. Però a la seva ombra la seguia algú... era la mentida.

pueblos del mundo extinguiossssss

A vegades les coses es torcen, es debiliten, com les plantes, els països, les persones. Crec que l'esport amb companyia a mi em senta molt bé (com el sexe) sobretot si m'ho prenc com un joc. Tinc una mica de Peterpananacrònichiperactiu, si no jugo m'avorreixo.  Des de petita he jugat a frontó amb les germanes i el meu pare, després la partida ja era amb les amigues... enyoro aquells temps snifff! però a mida que tothom anava més atrafegat ens vem desapuntar del club on anàvem. Ara ja només faig bici. Però la barrera del fred, de que no se com estaran les rodes sempre acabo perdent temps a la benzinera inflant-les... en fi! Em queda una sola opció... l'esport per excel·lència d' aquesta etapa de crisis, sortir a córrer. Tinc unes bones bambes, unes malles superxules, però uns genolls molt poc resistents a l'impacte pur i dur de sortir a córrer. Però per altra banda no tinc ganes d'esperar el bon temps per sortir a fer la ruta amb bici. I he pres una determinació. Porto un temps practicant l'esport de risc següent... des de les vostres cases podeu practicar-ho, és gratuït i saciador. Assegura't que no hi haurà ningú al pis durant una estoneta. Posat les malles, les bambes, el que necessitis. Obre les finestres del teu menjador que entri el fred del carrer, tanca els llums com si estiguessis a un macro-concert al aire lliure, posat la música a volums ensordidors, si tens veïns utilitza uns cascos (recorda: hoy por ti mañana por mi) tria aquells grups de música que tu consideris més canyeros, que et sàpigues les lletres, que et facin sentir viva. En el meu cas de moment alterno els siniestro i els obrint pas, depèn del dia que porti. I balla. I salta. Alça les mans i aixeca els dits índex i petit en els millors moments de la cançó.  Balla com si estiguessin tocant per tu! Balla fins a treure els mal rotllos, les penes, les fatigues, queda't afònica si fa falta, recorda fer estiraments abans i després de la sessió. Una bona dutxa i voilá! com nova!

 Fuma negro sucio blancooooooooooo!!!

art al carrer

foto meva.

Hi ha gent a qui li agrada anar a buscar bolets, hi ha qui fa col.lecció de segells, bitllets, xapes, cromos... Lo meu es l'art gratuït del carrer. Agafar la càmera i perdrem literalment pels carrers de Barcelona buscant pintures, grafits, imatges, estencils, el que sigui. És el meu esport preferit. De vegades acabo molt desorientada de tant que busco... els ulls esgotats, igual que la meva benzina. A vegades  m'emprenyo per què no he trobat res, o per què son els mateixos de la setmana passada... hi ha carrers que conec per els grafits,  se on són exactament, i els canvis que sofreixen... i em fa una pena horrible quan desapareixen, per això no em canso de fotografiar-los. Poc a poc inclús m'he aficionat a alguns autors (c215, allicé, SM172, Btoy Andrea...) el seu estil m'ha enamorat i els busco, com qui busca aigua en un desert... i de vegades, el trobes, és allà, davant teu... per a tu, immòbil, com una floreta que et somriu i de la emoció et cau una llagrimeta.  Tot cobra vida si és a una paret. N'hi ha un d'ells que està triomfant com la sant miquel, i està fent exposicions (una al carrer comerç núm... 6), però perd la gràcia en una galeria, espero que mai deixi de pintar a les parets, és lo millor del món mundial quan trobes una obra d'ells per algun carrer, com un joc, com una partida que guanyes, un petit repte, un bolet en la immensitat del bosc. Crec que aquest, és un art anti-galeries, ha de ser il·legal, suburbial, és com si un rapero es poses a cantar una cobla a eurovisió. Imatge un tant surrealista i indigesta, no? 

Aquest, només pot ser un art gratuït,  que els artistes del carrer de forma furtiva ens regalen a les nits, impremtes, joies, pintures enganxades a les parets, a la intempèrie, abandonades a la seva sort, passant freds, calors, desaires, mirades, robatoris, plagis, invasors i d'altres extraterrestres mortals que no comparteixen el meu bon criteri i ho fan tot malbé.

foto meva.

Declaro la meva ment insubmisa i la meva ànima insurgent. Davant de tanta retallada no hi ha més remei que aprendre a cosir-nos amb els pocs retalls que ens queden, molts hem quedat malmesos, per què el que no té un forat a la butxaca, se li trenquen les cremalleres, a uns els hi arrenquen els botons a les manifestacions i als altres, de passar-se tot el dia de genolls tenen dos forats com dos plats als pantalons. Serà qüestió de sorgir-nos de dalt abaix, si cal amb robes més fortes que aguantin aquest temporal malcarat que ens escup cada matí al aixecar-nos. I allà on no hi arribi un mateix segur que hi arribarà al del teu costat. Els recursos ens sobren, les idees ens surten per les orelles i no podem mal vendre els nostres somnis com si fossin pisos hipotecats. Els nostres somnis no tenen preu. I la nostra integritat està guardada sota clau. A ELLS ja no els brillen els ulls de tantes mentides, la pell és tant flàccida com una sèpia de tants negocis bruts que tenen entre mans, i el cor fa temps que viu amagat entre els pulmons de la vergonya que se sent, de ser a dins dels homes de negre, sense escrúpols, entaforats  a la llotja del poder.

:(((

                                                          
                                                                      Gianfranco Gallo.

Una imatge val més que mil paraules. Paraules de incomprensió, paraules de humiliació, paraules de incontinència sobiranista. Tant difícil es fer una coalició independentista, un pacte entre partits per un bé comú, deixant enrere visions napoleòniques i faraòniques que us allunyen del que la gent de forma plana i senzilla us ha demanat? No m'ho puc creure. Voleu sortir els llibres de història d'aquest país? Voleu sortir a la foto? Doncs no anem bé! Si seguim així la història la escriuran uns altres, i després hauré de sentir com ploreu el discurs de sempre, que si des de Madrid no ens deixen, que si no ens donen diners, ens espolien, au va! Ho tenim davant dels nassos i no sou capaços d'agafar el pastís, aquest pastís l'hem cuinat els qui sí hem tingut els nassos de sortir al carrer i dir ja ni ha prou. Els ingredients s'han posat amb cura i precisió, el forn es va escalfar a la temperatura adient, i el temps de cocció acaba el dia 25-N, si anem separats a aquestes eleccions es perdran vots per el camí. Al final acabaré pensant que sou els primers que voleu que el pastís es cremi. Que sou els primers que preteneu salvaguardar l'estatus quo, per que soni la cançó de sempre que es la que us fa ballar i us paga al final de mes.

11 setembre

Ha arribat el dia. Demà és un gran dia per què per fi ens hem posat d'acord. No m'agrada planejar les coses. Però aquest país és de dates senyalades, dies vermells al calendari. És com si dos que se'n volen anar al llit diguéssin exactament quin dia, a quina hora, amb quina roba interior, postures i exactament quin serà el moment just de perdre el món de vista i arribar al punt més alt de l'orgasme esperat, aquell que et fa tremolar les cames, mossegar-te els llavis i on tots els pèls del cos s'ericen i et recorren suaument en un calfred el cos sencer. Els catalans hem quedat demà a les sis de la tarda per explicar a tot aquell que vulgui escoltar que ens sentim forts, units i que som capaços de caminar sols, per què ens hem cansat de tant polític ximple, de tant militar anat de la olla, de tant despotisme, de tant imperialisme, de tant negar-nos. No senyors, no. Existim des de fa massa temps. I si a algú no li agrada com som, saben on tenen la porta. No vull que Extremadura em pagui el beure, ni que L'Aragonès oriental traspassi fronteres, no vull imposicions, no vull que em diguin qui sóc, això només ho puc dir jo. No vull que ningú més em parli de constitucions, no he vist en ma vida una constitució més franquista que aquesta, com ens vam deixar entabanar...

Només puc dir una sola cosa més, sé del cert que demà serà un èxit i que gràcies a molta gent que fa molt de temps que hi treballa moltes hores al dia, però això no s'acaba aquí, no pot ser com el 10J i després tots cap a casa. Si cal s'ha de tornar a sortir el dia 12 a les 8 del matí, ja n'hi ha prou de fer-ho tot amb el seny, l'agenda, esperar eleccions, mirar estadístiques, o que es posin d'acord al parlament. Els polítics van darrera nostre, estan per fer valdre la voluntat del poble. I la voluntat està clara, és ferma, el testament està firmat, la fe de vida, el contracte, les idees, per molt que ara tothom es vulgui posar la medalla o canviar-li el lema. 

En fi, res més a dir, ens veiem demà per els carrers, que tinguin un bon dia i un bon orgasme!

la puta i la ramoneta

foto meva

         


                                                                         

Sembla mentida, som una gent que malgrat la història que ens ha tocat viure mantenim viva encara que greument ferida la nostre llengua, fem castells que toquen el cel per mostrar la valentia i la força que té la humanitat, ballem sardanes simulant el batec del nostre cor al ritme de la musica, si que és cert que lo de guanyar guerres és un tema pendent, el temut bon cop de falç, ens fa falta la mà ferma i la decisió, ens aixequen la camisa per tota arreu, me mare ja ho diu, "tota col té un tronxo el cul", el dia 11 de setembre manifestació, per la televisió, els nostres polítics diuen el mateix que "ha de ser multitudinària però saps que et dic que jo no hi vaig" per què? No ho entenc. És per el que diran, és per que no estàs convençut? o és per què ets un polític de merda? Som un poble de foc lent i poca cocció, mentrestant sens mort la gent que si que val la pena, avis que tenien els ulls oberts, molt oberts i que van viure coses que ens poden recordar com l'Heribert Barrera o tants i tants que ja no hi son o estan a punt de desaparèixer... una pena! Ens debatem i enredem amb temes que son obvis, el dret a decidir és un dret que tothom dona a qualsevol poble menys als catalans, pregunteu-li al militar falangista que aquests dies fa posar la pell de gallina que en pensa del poble sahrauí i dirà com el que més progressista del seu poble que: "libertad para el pueblo sahrauí!"

-Aquest fi de setmana haig de fer un trasllat, podràs venir a ajudar-me?

-Ostres no puc venir! vaig liat! eh? però dilluns et convido a un café i m'expliques com t'ha anat!

Aquesta nit ve a sopar Norah Jones

Aquesta tarde, amb aquestes calors de lejano oriente que ens envaeixen des dels deserts remots aquests dies, he sortit amb tot el solano, a comprar i a fer recadus. I quan la calor asfixiant em tenia blaida i el meu caminar es confonia amb el de un zombie de walking dead buscant aigua, ombra, i algun lloc on seure he entrat a un bar d'aquests modernillos amb sofà, m'he atrinxera't ràpidament, m'he demanat un tallat amb gel i quan les cames i els turmells començaven a agrair-me el descans dominical que els oferia, mentre les gotes em queien esquena avall, ha començat a sonar aquesta cançó, i una enyorança m'ha recorregut des de els pels eriçats dels braços a les llàgrimes que han començat a lliscar-me per la cara avall, emocionada i desencaixada. Norah Jones es disposava a cantar-me aquesta cançó sunrise, i els records s'han començat a passejar per els meus ulls i els meus sentits d'una època no massa llunyana on la màgia envoltava la nit i la musica tenia el poder de oferir-nos una mena de germanor, un "estar bé amb un mateix". En aquesta època que us parlava vivia amb unes mossessupersimpatiques en un pis enorme d'una veïna ciutat. Van ser una anys molt divertits totes estàvem "solteres" i qualsevol cosa que ens passava s'havia de celebrar amb un sopar, tot era motiu de celebració, i allò es convertia en un festival de taules parades amb plats suculents de muscles, escopinyes, gambes, fondies de carn, de formatge, vins blancs gelats, negres, cerveses, postres de xocolata fossa, les copes de baileys, tabac i altres fumarades. I les converses no acabaven mai. Però la música, la musica era molt important, no hi havia un moment que no sonessin Norah jones i la seva veu angelical, també ens va donar per tracy chapman, bebe, mecano, ara veig que casi sempre sonaven dones... també ens va donar per freddy Mercury. Avui de les que érem en quedem menys, alguna ha marxat lluny, i les que quedem tenim les vides un pèl més complicades, però aquella màgia de la celebració perdura, ha calat molt fons... es que si no quin sentit té aquest món si no es per celebrar instants importants!? mmmm... m'està agafant gana, algú té alguna cosa per celebrar!??

Per cert venint cap a casa he trobat aquesta foto enganxada a una bústia de correus, la qualitat de la foto és la que és, només duia el mòbil! A que mola?

bufffffffffffffffff!