foto meva. |
Hi ha gent a qui li agrada anar a buscar bolets, hi ha qui fa col.lecció de segells, bitllets, xapes, cromos... Lo meu es l'art gratuït del carrer. Agafar la càmera i perdrem literalment pels carrers de Barcelona buscant pintures, grafits, imatges, estencils, el que sigui. És el meu esport preferit. De vegades acabo molt desorientada de tant que busco... els ulls esgotats, igual que la meva benzina. A vegades m'emprenyo per què no he trobat res, o per què son els mateixos de la setmana passada... hi ha carrers que conec per els grafits, se on són exactament, i els canvis que sofreixen... i em fa una pena horrible quan desapareixen, per això no em canso de fotografiar-los. Poc a poc inclús m'he aficionat a alguns autors (c215, allicé, SM172, Btoy Andrea...) el seu estil m'ha enamorat i els busco, com qui busca aigua en un desert... i de vegades, el trobes, és allà, davant teu... per a tu, immòbil, com una floreta que et somriu i de la emoció et cau una llagrimeta. Tot cobra vida si és a una paret. N'hi ha un d'ells que està triomfant com la sant miquel, i està fent exposicions (una al carrer comerç núm... 6), però perd la gràcia en una galeria, espero que mai deixi de pintar a les parets, és lo millor del món mundial quan trobes una obra d'ells per algun carrer, com un joc, com una partida que guanyes, un petit repte, un bolet en la immensitat del bosc. Crec que aquest, és un art anti-galeries, ha de ser il·legal, suburbial, és com si un rapero es poses a cantar una cobla a eurovisió. Imatge un tant surrealista i indigesta, no?
Aquest, només pot ser un art gratuït, que els artistes del carrer de forma furtiva ens regalen a les nits, impremtes, joies, pintures enganxades a les parets, a la intempèrie, abandonades a la seva sort, passant freds, calors, desaires, mirades, robatoris, plagis, invasors i d'altres extraterrestres mortals que no comparteixen el meu bon criteri i ho fan tot malbé.