dissabte, 31 de desembre del 2011

2012



2012




M'agrada el pas que fa un somriure a una rialla d'aquelles desorbitades, sense fi, escandaloses... en la que no pots parar de riure i casi et pixes calces avall.... De fa uns temps cap aquí... aquests pocs  però autèntics moments de descontrol li donen sentit a la meva vida... m'omplen de felicitat, de records, de bojeria i m'argumenten que el pas del temps fa autentiques escabetxines al cos... però engrandeixen l'esperit d'una nena petita que creix a un ritme estrany... sempre  acompanyada de la mà de la maduresa i de la mà de la infatigable voluntat de ser feliç! Al 2012 només li demano no perdre la capacitat de buscar i apropar-me allò que em dona calor a la nit i al vent que em bufa a la cara per dir-me i recordar-me segon a segon tan sols allò que vull sentir: que estic viva! que estem vius! 

divendres, 23 de desembre del 2011

A DOS DIES DE NADAL!


Tothom parla de nadal, a la televisió, a la ràdio, a les famílies, a internet, als vostres blogs.
Tothom està nerviós per organitzar el temps, els menjars, els regals... 
I a mi em ve al cap... quan fèiem aquell interminable viatge amb un R12 al poble a l'estiu, carregats de maletes i il.lusions, i a cada corba alguna de les meves germanes o jo li preguntàvem al meu pare:

Que ja hem arribat???????
No encara no...
Que ja hem arribat!!??????
nooooooo, encara no!!!

I aquesta conversa es repetia insaciablement per torturar al meu pare i als nostres propis sentits...
I ara, aquesta cançoneta imparable i torturadora retoca com campanades nadalenques al meu cervell repetint.. que ja hem arribat???????? No encara no....
Algú te un remei per l'estres pre-traumatic del nadal?
virgencita virgencita !!

dimecres, 21 de desembre del 2011

A quatre dies de nadal

Bill Brandt




Necessito sentir...
l'aigua al meu cos, 
viva i regeneradora d'ànimes.
La calor salvatge 
el sol que m'adorm als seus braços
i em retorna a l'hàbit
de deixar-se estimar.
La força d'un lleuger vent minúscul,
em toca per dins i em desperta.
La pell
capaç de de fer arrels. 
La pell
capaç de fer créixer arbres.
Se que puc.
Sols falta que la terra em torni a donar el que necessito
els plaers que saben com tocar-me
els plaers que saben com alliberar-me
i jo caic agraïda al rescat
i dono les gràcies. 
La vida no falla mai 
sempre hi és  encara que jo m'amagui en racons foscos. 

dilluns, 19 de desembre del 2011

ELS QUE JA NO S' ESTIMEN


Des d'aquest matí tinc un neguit i he decidit explicar-vos-ho. 
Buidar el palp és el millor per allunyar-se d'un problema, donar-li perspectiva i buscar camins que et portin a mirar-te'l de cara, per que de cara tot es veu més clar... les coses es posen a lloc quant les mires fixament als ulls. I agafen les mides normals. 
Tinc una amiga...  torno a començar...
Una gran dissenyadora amb molt de prestigi mundial de pàgines web ha accedit a construir la meva. I això encara que no ho sembli em porta un gran trasbals... per que haig de triar i remenar, ordenar i pensar amb tota una serie de detalls, estructures internes i de disseny, que no se per on començar. Com aquell que es posa guapo/a quan surt de festa i ensenyes el millor de tu mateix... o venen a sopar a casa teva i fas tot allò bo i boníssim per que els comensals sortint contents i vulguin repetir... 
Ah! abans de tot... no ho he dit, jo sóc fotògrafa...  però fotògrafa d'aquelles que no es mengen un "roscu", però que s'ho passa molt bé! diguéssim que el meu ram és molt artístic... per deixar-me mitjanament bé!
Resumint, ensenyar la cara per vendre't a un bon preu... la pàgina està quedant molt bé! el sofà taronja de casa meva és el protagonista, m'encanta per que mai millor dit la meva idea de pàgina era que fos com entrar a casa meva... i per això hi volia el sofà... (com a la capçalera del blog... que hi ha un tros) 
També us diré que al sofà li queden quatre dies... per que tinc dues gates expertes en carregar-se els meus sofàs... Doncs com us deia porto dies perduda entre les meves fotografies per triar les que passaran a ser exposades a la web i vaig començar amb els retrats, però em vaig frenar per que seran tants i tants els permisos que hauré de demanar per penjar fotos de ... fills d'amigues, les amigues, els nebots, les germanes, la sogra, la parella... he dit les amigues?? buff
I al final he deixat els retrats per més endavant,  llavors he dit... calla, bodes! Tot bon fotògraf te un arsenal de fotografies de boda que fa por... doncs jo no, jo en tic dues! i no per que no m'agradin.
És l'escenari ideal per que un fotògraf gaudeixi realment de la seva feina, (per no utilitzar un vocabulari més groller... he utilitzat "gaudir" encara que és una paraula que utilitzo ben poc), Una boda és com una obra de teatre... amb els seus actes, personatges, maquillatge, vestuari, la història passa en un sol dia i te la coneixes tant com si la haguessis escrit tu mateixa... i el millor de tot és que dones la teva impressió del que passa, el teu punt de vista, la teva marca d'aigua està a cada una de les fotografies. No us emporteu una idea equivocada de mi, les bodes... com els nens m'agraden per a la resta de mortals... no són aptes per a mi.
Doncs repassant la primera boda, de cop he tingut un ensurt, una decepció, una tristesa ha traït la meva pell i s'ha endinsat poc a poc com el vapor d'aigua entelant les parets i els ossos del meu cos fins arribar als ulls que ja no hem deixaven mirar res més que aquell matrimoni... trencat! Aquesta parella ja no existeix com a tal, aquestes fotos ja no diuen la veritat... no s'estimen. A on van les fotos de casaments trencats? no us fa pena? Les fotos dels "ex" mai queden exposades enlloc... almenys en el meu cas són arraconades a l'armari de la meva intimitat. Hi ha qui les crema hi ha qui les llença. Però exposar-les a la galeria és símbol de no passar pàgina... i a properes parelles crec que no els agradaria massa veure als ex per tots els racons... amb marcs o cartó ploma, sobre l'armari o a la tauleta de nit.  A on van les fotos dels que ja no s'estimen? a la meva pàgina web?

divendres, 16 de desembre del 2011

BANSKY 3


Tots els treballs són boníssims... el punk que s'intenta llegir les instruccions d'un article IKEA, és a dir, un antisistema dins el sistema, és la crítica sense pèls a la llengua... l'indi de la reserva, la nena carregada amb la màxima simbologia americana tocant-se amb total normalitat el nas, el carter aixafat, el pres jugant amb  impossibles, el tigre que aconsegueix  ser lliure i passa a no ser un producte més d'aquesta societat, és l' art de 
l' absurd, genial, molt coherent i crític, res és intocable, tot és qüestionable, i de tot es pot parlar.

BANSKY 2


Si voleu, teniu a la pàgina de distorsion urbana un documental de como robar un bansky que és molt interessant! I a la xarxa us podeu baixar un documental-peli sobre ell.. jo encara no l'he vist però em sembla que em decebrà per que crec que se li estan pujant els fums i quan pesa més el personatge que la obra a mi em deixa de interessar... és el de sempre... jo no pararé de valorar el que fa per que haig de dir que hem té el cor robat però em comença a caure realment malament...

BANSKY 1


BANSKY!
Que dir... és el mite, el gran desconegut i geni, un personatge creat, inventat, guanyador de premis i de l'absurditat, buscat, perseguit, idolatrat. Ha despertat els carrers i a la gent que els vesteix... a engegat la cursa de buscar "l'obra" envejada, fotografiada, aplaudida, imitada... en el millor dels museus del món mundial, aquell on no es paga entrada i on tothom es lliure d'exposar-hi sense filtres ni llistes d'espera!
Bansky es com el gran masturbador de Dalí... Diu amb les paraules més ven trobades i boniques allò que és el més lleig de la societat, i allò que ens defineix. És un expert en barrejar nens amb armes i soldats, policies en escenes inversemblants i ridícules, i a utilitzar "accidents" de parets aprofitant-les en sentit figuratiu per estampar-hi noves idees.

dijous, 15 de desembre del 2011

JANAUNDJS



He trobat nous tresors per  ensenyar-vos... i veig que distorsion urbana encara no ha publicat res d'aquests dos artistes (no se per a quins motius... li he deixat un comentari...) Hi han vídeos penjats a youtube per veure com treballen...són genials! amb grues si cal, les dimensions no són  un obstacle! i tenen web: janaundjs. Viatgen molt si indagueu en la seva trajectòria veure-ho que últimament s'han passejat per tota la xina. Em
fan molta gràcia per el rotllo de les càmeres... els diferents models i els diferents personatges que les sostenen... els típics que com jo es passen el dia buscant a les parets a veure que troben. I ells els dibuixen a les parets com un reflex del que la paret normalment troba a l'altre cantó mirant-se-la....
Molt curiós i totalment diferent a allò quotidià al carrer... aquesta vegada els fotògrafs agafats infragantti!! 

dilluns, 5 de desembre del 2011





Sento escriure tant poc... escriure no és lo meu! Estic aprenent poc a poc com va això del blog i de moment no me'n surto massa bé! espero amb la pràctica fer bé això de "seguir" dels tags, dels tumblrs, un món impressionant que fa molt de temps que existeix i per mi acaba de néixer. Avui m'he ficat amb un blog que hi han entrades publicades des del 2006!
Bé avui m'he enamorat d'aquesta imatge... la he trobat mig perduda (JO) i de sobte m'he trobat davant la perfecció, la bellesa, l'art sublim, el silenci dels deus que ha baixat per deixar-se veure! increïble!

dissabte, 3 de desembre del 2011

benvinguts


Tinc una obsessió fotogràfica per buscar als carrers tot allò que em fascina... la destrucció, la composició, l'art gratuït que ens ofereixen els grafits i la paperassa de publicitat, concerts, partits polítics, etc. I com aquests es barregen, empatitzen, es sobrevaloren, es destrueixen, moren, neixen, es repeteixen, es fan grans... i, l'atzar, el pas del temps, el formigueig constant de gent que passa i deixa empremta... juga a deixar paisatges urbans de forma il·limitada oferint un plaer constant als nostres sentits... o a mi, en particular.