Des d'aquest matí tinc un neguit i he decidit explicar-vos-ho.
Buidar el palp és el millor per allunyar-se d'un problema, donar-li perspectiva i buscar camins que et portin a mirar-te'l de cara, per que de cara tot es veu més clar... les coses es posen a lloc quant les mires fixament als ulls. I agafen les mides normals.
Tinc una amiga... torno a començar...
Una gran dissenyadora amb molt de prestigi mundial de pàgines web ha accedit a construir la meva. I això encara que no ho sembli em porta un gran trasbals... per que haig de triar i remenar, ordenar i pensar amb tota una serie de detalls, estructures internes i de disseny, que no se per on començar. Com aquell que es posa guapo/a quan surt de festa i ensenyes el millor de tu mateix... o venen a sopar a casa teva i fas tot allò bo i boníssim per que els comensals sortint contents i vulguin repetir...
Ah! abans de tot... no ho he dit, jo sóc fotògrafa... però fotògrafa d'aquelles que no es mengen un "roscu", però que s'ho passa molt bé! diguéssim que el meu ram és molt artístic... per deixar-me mitjanament bé!
Resumint, ensenyar la cara per vendre't a un bon preu... la pàgina està quedant molt bé! el sofà taronja de casa meva és el protagonista, m'encanta per que mai millor dit la meva idea de pàgina era que fos com entrar a casa meva... i per això hi volia el sofà... (com a la capçalera del blog... que hi ha un tros)
També us diré que al sofà li queden quatre dies... per que tinc dues gates expertes en carregar-se els meus sofàs... Doncs com us deia porto dies perduda entre les meves fotografies per triar les que passaran a ser exposades a la web i vaig començar amb els retrats, però em vaig frenar per que seran tants i tants els permisos que hauré de demanar per penjar fotos de ... fills d'amigues, les amigues, els nebots, les germanes, la sogra, la parella... he dit les amigues?? buff
I al final he deixat els retrats per més endavant, llavors he dit... calla, bodes! Tot bon fotògraf te un arsenal de fotografies de boda que fa por... doncs jo no, jo en tic dues! i no per que no m'agradin.
És l'escenari ideal per que un fotògraf gaudeixi realment de la seva feina, (per no utilitzar un vocabulari més groller... he utilitzat "gaudir" encara que és una paraula que utilitzo ben poc), Una boda és com una obra de teatre... amb els seus actes, personatges, maquillatge, vestuari, la història passa en un sol dia i te la coneixes tant com si la haguessis escrit tu mateixa... i el millor de tot és que dones la teva impressió del que passa, el teu punt de vista, la teva marca d'aigua està a cada una de les fotografies. No us emporteu una idea equivocada de mi, les bodes... com els nens m'agraden per a la resta de mortals... no són aptes per a mi.
Doncs repassant la primera boda, de cop he tingut un ensurt, una decepció, una tristesa ha traït la meva pell i s'ha endinsat poc a poc com el vapor d'aigua entelant les parets i els ossos del meu cos fins arribar als ulls que ja no hem deixaven mirar res més que aquell matrimoni... trencat! Aquesta parella ja no existeix com a tal, aquestes fotos ja no diuen la veritat... no s'estimen. A on van les fotos de casaments trencats? no us fa pena? Les fotos dels "ex" mai queden exposades enlloc... almenys en el meu cas són arraconades a l'armari de la meva intimitat. Hi ha qui les crema hi ha qui les llença. Però exposar-les a la galeria és símbol de no passar pàgina... i a properes parelles crec que no els agradaria massa veure als ex per tots els racons... amb marcs o cartó ploma, sobre l'armari o a la tauleta de nit. A on van les fotos dels que ja no s'estimen? a la meva pàgina web?