 |
| Vivian Maier |
Amagava aquell secret sota les petjades del seu caminar. A la nit, ja a les fosques, l'amagava sota els llençols i les mantes de colors. Mentre es rentava la cara, es pentinava aquells cabells arrissats sense fi, deixava el secret reposant a l'armari de les tovalloles, i de reüll amb l'ajuda d'aquell vell mirall vigilava no marxés. Quant marxava cap a l'escola el posava dins la maleta entre els llibres i l'entrepà, i corria per anar a classe i no fer tard. Un cop a l'escola, amb l'excusa d'agafar qualsevol cosa de dins la cartera... regirava la bossa fins que sentia l'alè del secret tocant els seus dits, i respirava tranquil·la. A l'hora del patí entre els racons d'aquells jardins buscava refugis on mirar-se aquell secret fit a fit, amb els ulls grossos i vius d'una nena. Fins que s'enamorà d'ell sense adonar-se del gran error que cometia. Aquell secret al rebre tant i tant d'amor començà a fer-se gran i més gran, orgullós i ben plantat. I de cop no cabia enlloc, no es podia amagar a una simple butxaca dels seus pantalons, ni tant sols dins la maleta dels llibres... creixia i creixia i ja no cabia ni dins l'armari de la roba! La nena, angoixada, havia de desfer-se d'ell abans no es fes tant gran que surtís a la llum el que amagava. I el llançà al riu per que se l'endugués la corrent, però surà a la superfície i es mirava la nena amb ulls de pena mentre seguia creixent. La nena prengué una determinació sobre tot aquell afer vertiginós i li digué al seu secret que mai havia sentit tant odi per algú com per ell... i el secret marxà poc a poc, la nena enfilà el camí cap a casa seva segura de que el secret havia marxat. Però a la seva ombra la seguia algú... era la mentida.
