art al carrer

foto meva.

Hi ha gent a qui li agrada anar a buscar bolets, hi ha qui fa col.lecció de segells, bitllets, xapes, cromos... Lo meu es l'art gratuït del carrer. Agafar la càmera i perdrem literalment pels carrers de Barcelona buscant pintures, grafits, imatges, estencils, el que sigui. És el meu esport preferit. De vegades acabo molt desorientada de tant que busco... els ulls esgotats, igual que la meva benzina. A vegades  m'emprenyo per què no he trobat res, o per què son els mateixos de la setmana passada... hi ha carrers que conec per els grafits,  se on són exactament, i els canvis que sofreixen... i em fa una pena horrible quan desapareixen, per això no em canso de fotografiar-los. Poc a poc inclús m'he aficionat a alguns autors (c215, allicé, SM172, Btoy Andrea...) el seu estil m'ha enamorat i els busco, com qui busca aigua en un desert... i de vegades, el trobes, és allà, davant teu... per a tu, immòbil, com una floreta que et somriu i de la emoció et cau una llagrimeta.  Tot cobra vida si és a una paret. N'hi ha un d'ells que està triomfant com la sant miquel, i està fent exposicions (una al carrer comerç núm... 6), però perd la gràcia en una galeria, espero que mai deixi de pintar a les parets, és lo millor del món mundial quan trobes una obra d'ells per algun carrer, com un joc, com una partida que guanyes, un petit repte, un bolet en la immensitat del bosc. Crec que aquest, és un art anti-galeries, ha de ser il·legal, suburbial, és com si un rapero es poses a cantar una cobla a eurovisió. Imatge un tant surrealista i indigesta, no? 

Aquest, només pot ser un art gratuït,  que els artistes del carrer de forma furtiva ens regalen a les nits, impremtes, joies, pintures enganxades a les parets, a la intempèrie, abandonades a la seva sort, passant freds, calors, desaires, mirades, robatoris, plagis, invasors i d'altres extraterrestres mortals que no comparteixen el meu bon criteri i ho fan tot malbé.

foto meva.

Declaro la meva ment insubmisa i la meva ànima insurgent. Davant de tanta retallada no hi ha més remei que aprendre a cosir-nos amb els pocs retalls que ens queden, molts hem quedat malmesos, per què el que no té un forat a la butxaca, se li trenquen les cremalleres, a uns els hi arrenquen els botons a les manifestacions i als altres, de passar-se tot el dia de genolls tenen dos forats com dos plats als pantalons. Serà qüestió de sorgir-nos de dalt abaix, si cal amb robes més fortes que aguantin aquest temporal malcarat que ens escup cada matí al aixecar-nos. I allà on no hi arribi un mateix segur que hi arribarà al del teu costat. Els recursos ens sobren, les idees ens surten per les orelles i no podem mal vendre els nostres somnis com si fossin pisos hipotecats. Els nostres somnis no tenen preu. I la nostra integritat està guardada sota clau. A ELLS ja no els brillen els ulls de tantes mentides, la pell és tant flàccida com una sèpia de tants negocis bruts que tenen entre mans, i el cor fa temps que viu amagat entre els pulmons de la vergonya que se sent, de ser a dins dels homes de negre, sense escrúpols, entaforats  a la llotja del poder.

:(((

                                                          
                                                                      Gianfranco Gallo.

Una imatge val més que mil paraules. Paraules de incomprensió, paraules de humiliació, paraules de incontinència sobiranista. Tant difícil es fer una coalició independentista, un pacte entre partits per un bé comú, deixant enrere visions napoleòniques i faraòniques que us allunyen del que la gent de forma plana i senzilla us ha demanat? No m'ho puc creure. Voleu sortir els llibres de història d'aquest país? Voleu sortir a la foto? Doncs no anem bé! Si seguim així la història la escriuran uns altres, i després hauré de sentir com ploreu el discurs de sempre, que si des de Madrid no ens deixen, que si no ens donen diners, ens espolien, au va! Ho tenim davant dels nassos i no sou capaços d'agafar el pastís, aquest pastís l'hem cuinat els qui sí hem tingut els nassos de sortir al carrer i dir ja ni ha prou. Els ingredients s'han posat amb cura i precisió, el forn es va escalfar a la temperatura adient, i el temps de cocció acaba el dia 25-N, si anem separats a aquestes eleccions es perdran vots per el camí. Al final acabaré pensant que sou els primers que voleu que el pastís es cremi. Que sou els primers que preteneu salvaguardar l'estatus quo, per que soni la cançó de sempre que es la que us fa ballar i us paga al final de mes.

11 setembre

Ha arribat el dia. Demà és un gran dia per què per fi ens hem posat d'acord. No m'agrada planejar les coses. Però aquest país és de dates senyalades, dies vermells al calendari. És com si dos que se'n volen anar al llit diguéssin exactament quin dia, a quina hora, amb quina roba interior, postures i exactament quin serà el moment just de perdre el món de vista i arribar al punt més alt de l'orgasme esperat, aquell que et fa tremolar les cames, mossegar-te els llavis i on tots els pèls del cos s'ericen i et recorren suaument en un calfred el cos sencer. Els catalans hem quedat demà a les sis de la tarda per explicar a tot aquell que vulgui escoltar que ens sentim forts, units i que som capaços de caminar sols, per què ens hem cansat de tant polític ximple, de tant militar anat de la olla, de tant despotisme, de tant imperialisme, de tant negar-nos. No senyors, no. Existim des de fa massa temps. I si a algú no li agrada com som, saben on tenen la porta. No vull que Extremadura em pagui el beure, ni que L'Aragonès oriental traspassi fronteres, no vull imposicions, no vull que em diguin qui sóc, això només ho puc dir jo. No vull que ningú més em parli de constitucions, no he vist en ma vida una constitució més franquista que aquesta, com ens vam deixar entabanar...

Només puc dir una sola cosa més, sé del cert que demà serà un èxit i que gràcies a molta gent que fa molt de temps que hi treballa moltes hores al dia, però això no s'acaba aquí, no pot ser com el 10J i després tots cap a casa. Si cal s'ha de tornar a sortir el dia 12 a les 8 del matí, ja n'hi ha prou de fer-ho tot amb el seny, l'agenda, esperar eleccions, mirar estadístiques, o que es posin d'acord al parlament. Els polítics van darrera nostre, estan per fer valdre la voluntat del poble. I la voluntat està clara, és ferma, el testament està firmat, la fe de vida, el contracte, les idees, per molt que ara tothom es vulgui posar la medalla o canviar-li el lema. 

En fi, res més a dir, ens veiem demà per els carrers, que tinguin un bon dia i un bon orgasme!

la puta i la ramoneta

foto meva

         


                                                                         

Sembla mentida, som una gent que malgrat la història que ens ha tocat viure mantenim viva encara que greument ferida la nostre llengua, fem castells que toquen el cel per mostrar la valentia i la força que té la humanitat, ballem sardanes simulant el batec del nostre cor al ritme de la musica, si que és cert que lo de guanyar guerres és un tema pendent, el temut bon cop de falç, ens fa falta la mà ferma i la decisió, ens aixequen la camisa per tota arreu, me mare ja ho diu, "tota col té un tronxo el cul", el dia 11 de setembre manifestació, per la televisió, els nostres polítics diuen el mateix que "ha de ser multitudinària però saps que et dic que jo no hi vaig" per què? No ho entenc. És per el que diran, és per que no estàs convençut? o és per què ets un polític de merda? Som un poble de foc lent i poca cocció, mentrestant sens mort la gent que si que val la pena, avis que tenien els ulls oberts, molt oberts i que van viure coses que ens poden recordar com l'Heribert Barrera o tants i tants que ja no hi son o estan a punt de desaparèixer... una pena! Ens debatem i enredem amb temes que son obvis, el dret a decidir és un dret que tothom dona a qualsevol poble menys als catalans, pregunteu-li al militar falangista que aquests dies fa posar la pell de gallina que en pensa del poble sahrauí i dirà com el que més progressista del seu poble que: "libertad para el pueblo sahrauí!"

-Aquest fi de setmana haig de fer un trasllat, podràs venir a ajudar-me?

-Ostres no puc venir! vaig liat! eh? però dilluns et convido a un café i m'expliques com t'ha anat!

Aquesta nit ve a sopar Norah Jones

Aquesta tarde, amb aquestes calors de lejano oriente que ens envaeixen des dels deserts remots aquests dies, he sortit amb tot el solano, a comprar i a fer recadus. I quan la calor asfixiant em tenia blaida i el meu caminar es confonia amb el de un zombie de walking dead buscant aigua, ombra, i algun lloc on seure he entrat a un bar d'aquests modernillos amb sofà, m'he atrinxera't ràpidament, m'he demanat un tallat amb gel i quan les cames i els turmells començaven a agrair-me el descans dominical que els oferia, mentre les gotes em queien esquena avall, ha començat a sonar aquesta cançó, i una enyorança m'ha recorregut des de els pels eriçats dels braços a les llàgrimes que han començat a lliscar-me per la cara avall, emocionada i desencaixada. Norah Jones es disposava a cantar-me aquesta cançó sunrise, i els records s'han començat a passejar per els meus ulls i els meus sentits d'una època no massa llunyana on la màgia envoltava la nit i la musica tenia el poder de oferir-nos una mena de germanor, un "estar bé amb un mateix". En aquesta època que us parlava vivia amb unes mossessupersimpatiques en un pis enorme d'una veïna ciutat. Van ser una anys molt divertits totes estàvem "solteres" i qualsevol cosa que ens passava s'havia de celebrar amb un sopar, tot era motiu de celebració, i allò es convertia en un festival de taules parades amb plats suculents de muscles, escopinyes, gambes, fondies de carn, de formatge, vins blancs gelats, negres, cerveses, postres de xocolata fossa, les copes de baileys, tabac i altres fumarades. I les converses no acabaven mai. Però la música, la musica era molt important, no hi havia un moment que no sonessin Norah jones i la seva veu angelical, també ens va donar per tracy chapman, bebe, mecano, ara veig que casi sempre sonaven dones... també ens va donar per freddy Mercury. Avui de les que érem en quedem menys, alguna ha marxat lluny, i les que quedem tenim les vides un pèl més complicades, però aquella màgia de la celebració perdura, ha calat molt fons... es que si no quin sentit té aquest món si no es per celebrar instants importants!? mmmm... m'està agafant gana, algú té alguna cosa per celebrar!??

Per cert venint cap a casa he trobat aquesta foto enganxada a una bústia de correus, la qualitat de la foto és la que és, només duia el mòbil! A que mola?

bufffffffffffffffff!

 Atenció urgeix:

Es busca  felicitat de més de 70 m2, direcció al bon humor, a ser possible de més de tres o quatre alegries, i un o dos somnis amb llum que donin a la esperança. A ser possible mobla't de coherència i principis, lluminós, amb parets fortes, estructura conscient i projecció als carinyus i a les carícies. Imprescindible barri amable i cèntric, veïns divertits i eixerits. No es necessària la plaça de "una mica de serietat també va bé",  però es valorarà la seva existència encara que no serà motiu de discòrdia. Abstenir-se de trucar tots aquells que s'identifiquin amb la recessió, la covardia, el mal caràcter i la mala llet doncs tenim un detector de mal rotllos al mòbil.

Viatge a Brussel.les

                                                                 foto meva.

He passat quatre dies a Brussel.les. Diguéssim que aquest any no he tingut Sant Joan, o que l'he celebrat entre cerveses i "musles and potatoes"amb la companyia de la meva parella que cada any per el meu aniversari em regala una capital Europea. Guay eh!? Es molt curiós el cas Belga, podríem dir que com a país és molt petit (amb una població de 10 milions), amb uns nacionalismes molt marcats, la part valona i la flamenca i dues llengües i dues maneres de fer molt diferents, i amb Brussel.les com a major disputa e impediment per la separació d'ambdós països, i la capitalitat D'Europa com a màxima responsabilitat i fre a qualsevol camí a la separació. Una part rica que té la sensació d'estar mantenint a base de subsidis a la part més pobre, i una part amb una crisis econòmica més pronunciada i una taxa d'atur suposo que més elevada... però és la part que no he conegut de Bèlgica. Només he estat a Brussel.les i a Bruixes. M'ha semblat una ciutat molt oberta, molt moderna, molt cara, amb gent amb un alt nivell de vida, (suposo que molts d'ells funcionaris o dedicats al sector serveis i a la petita empresa emprenedora), que conviu amb molt indigent que transita per les places i els parcs sempre amb cerveses a la mà i cigarros a la boca, mai no demanen diners ni embruten més del comte o la "líen" al carrer, es nota que l'indigent autòcton te un subsidi i conviu sense enveges ni mal rotllos amb els modernos amb "traje i pajarita" i sortits de la pelu que es passegen a pocs centímetres sense córrer perill per el seu "despliegue" de patrimoni particular. Els locals i garitos impressionants,  perruqueries de disseny, galeries d'art, bars amb dj's exhibint les seves dots a les 7 de la tarde, vestits i "trajos", sabates i mocadors, mil complements a lloc, i cues estratosfèriques radera una furgoneta "supermegacool" que tres mega snops planten al barri de copes més de moda i es posen a fregir patates casolanes per que la gent comenci la festa amb L'estómac ple. Crec que és una ciutat on tot és possible, per algú com jo, enamorada de Barcelona, crec que la sobrepassa amb alguns temes. Ara, els hi falta el sol, el temps, el menjar i els preus d'aquí!

Per part nostre, l'únic que ens ha fallat és l'idioma, les nostres pintes, ulls, cabells i color de pell si tenim la boca tancada poden ser de diversos punts d'Europa, sobretot la meva parella que quasi té el cabells pèl-rojos i tenim els ulls blaus, però a la que obrim la boca des de el cambrer més repelen, la recepcionista de l'hotel, els senyor que et ven el bitllet de tren, o el que t'explica com arribar al carrer "fulanodetal", et mira amb un somriure de superioritat i torçant la boca amb una mirada del que té el davant el que li ha robat l'entrepà de foie-gras al seu fill et diu: Ahh sou espanyols! i nosaltres merdaaaaaaa! i després comencen les sospites sobre qui pagarà el tiberi de la taula! i es que tenim un nivell d'anglès pèssim com el del nostre president d'estat (em refereixo al Rajoy, el Mas ja ha demostrat que fa els seus deures), i a sobre venim d'un país que fa riure a tota Europa, amb una situació econòmica i financera insostenible, amb unes polítiques que ens han portat fins al desastre més absolut, i amb un nou desgavell polític actual que fa por i a sobre amb uns fums de Imperio de Carles I i V de Alemanya.

 Senyors i senyores, he decidit una cosa molt important, no torno a creuar la frontera fins que no posi de la meva part tot el possible per què no se'm pogui tornar a relacionar amb aquest país del rídicul, els toros i el pan al ajillo, amb un país tercermundista, analfabet i que a sobre va amb unes pretensions de Conde duque de Olivares, per  tant prometo baixarar-me les pròximes sèries amb V.O. i així aprendré els idiomes que convingui. S'accepten suggeriments que siguin econòmics, gràcies!

Per cert tot això ho paga la Merkel no!?

El meus amics free-kis

Aquest post és una excusa per parlar de quatre amics meus amants de la fotografia i de pas per a posar-lis sobrenoms a cadascú! Ja que n'hi ha una en concret que fa molta gràcia els que ens ha posat a tots, i a mi em venia de gust fer el mateix però no sabia com. Ja que sóc la reina de la asíndeton i mai us he redactat un escrit del que faig o deixo de fer un dia en concret i amb qui ho faig allà va. 
Cadascú té el seu estil particular ja que cadascú ha estudiat en llocs diferents i s'empapa d'estils diferents. Tenim al f 22, l'acadèmic, el que ha estudiat a la universitat, de fet encara hi és, és el més tècnic dels quatre, és el que ens ajuda a calibrar les pantalles, ens ajuda a resoldre dubtes, ens aconsella alhora de comprar o adquirir noves càmeres, és un dels culpables que jo passés de nikon a canon quan vaig passar del món analògic a la era digital. El seu estil és periodístic. 

Llavors tenim a la Vivian, la romàntica, aquesta va estudiar amb mi. Té el cor en el món analògic, és la fotògrafa del segle XIX, del b/n, dels químics, la llum roja i el laboratori, els carrets, la que es resistia al cant de les sirenes del digital, la que es va lligar al pal més alt del vaixell, fins que el seu vaixell va quedar encallat, i en la actualitat ha fet una reviscolada al món del instagram, de appel, el photoshop, android, lomography i el que faci falta. Te dots per la gent, li agraden les bodes, els nens, les famílies nombroses, però encara li queden els tics d'altres èpoques, encara té una mirada enrere i un pensament de qui s'ha equivocat de segle.

En tercer lloc tenim a la time out, fotògrafa per accident, ha estudiat a l'escola dels carrers, és autodidacta, aprèn ràpid, i ens desbanca els que tenim un títol a l'armari, el seu ram és el de la narrativa però aconsegueix plasmar-ho amb imatges, sap que dir i com dir-ho. És la eterna peter pan, la thelma i louise, té un estil pulp ficcion que crec que ens emborratxa als altres, i quan estem junts som els freekiis de les càmeres. 

Jo ja tinc el meu sobrenom... i m'encanta. I aquí soc el sofà taronja!

El meu submarí

 Dissabte va ser el meu aniversari... I he tingut un fi de setmana bastant mogut! Però el que semblava que podia ser un fi de setmana genial amb un estat d'ànim per la meva part bastant nefast i pèssim ha estat salvat gràcies a la xarxa que la meva família i els meus amics m'han posat just allà on a mi em feia falta ja que el meu paracaigudes no s'ha obert en mig de la meva caiguda estrepitosa. Crec que a mida que em faig gran se'm agreugen una serie de defectes irremediables i hauré d'aprendre a saber conviure amb ells o a saber gestionar la sortida per la porta d'emergència ràpida i si pot ser escales avall. Sóc com una pila, he arribat a aquesta conclusió, i em carrego d'energia tant per el pol nord com per el pol sud. Sóc pura empatia del que succeeix al meu voltant. La meva ampolla buida s'ompla d'allò que li cau i li raja a dins i quan sóc plena em buido, a vegades exploto i a vegades per overbooking gota a gota i poc a poc sense fer soroll. Aquestes energies que absorbeixo sense filtre ni preservatiu poden ser de tots colors, olors i sabors, poden ser benignes i també poden ser la bacteria més re-fotuda que us podeu imaginar que com una malaltia xunga m'impregna els òrgans vitals i m'ho fa tot malbé per dins, fins que un dia vaig tant plena de mala llet i mal rotllo que sóc capaç de fer malbé tant sols tocant una mica allò que m'envolta... fins que ho vomito, ho ploro tot, i tiro de la cadena sense mirar. La medicina que m'ho cura tot és l'amor que tant bé sabeu donar-me. Oxigen total que entra als meus pulmons per reviurem del encefalograma pla que arrossego dies enllà. Sóc com una bomba que fa tic tac, tic tac... Com una vileda arreplego, eixugo, netejo sense parar, i tanco les comportes del meu submarí. Quan el pes es massa per surar al meu espai, m 'enfonso a les profunditats dels meus oceans i hermèticament viatjo casi sense veure-hi ni interessar-me per coordenades ni plànols, per que irracionalment l'únic camí es la fugida. Caòticament, fujo del soroll, les controvèrsies, els crits, m'aparto de la gent i de les paraules, i em cuso al meu món petit, fet a mida, però que acaba sent una presó. Algú pot crear un interruptor per quan necessiti un rescat? Una llumeta vermella que faci pampallugues a la foscor i així em podreu trobar allà on m'hagi amagat, em doneu la mà... i em trèieu de les profunditats de nou a respirar! 

Gràcies per la comprensió i la mà desinteressada que sempre algú està disposat a donar-me.Gràcies per què sempre hi ha algú disposat a fer-me riure!

L'univers femení

                                              

                                                                  Vivian Mayer

No entenc a les dones, i jo en sóc una. Són tan diverses, tant diferents, hi ha un mateix patró? d'on surten? com es fan? Estan les dolces, les salades, les empallegoses, les romàntiques, les que li falta una cocció, les cremades, les nocturnes, les esportives, les lluitadores, les vençudes, les neutrals, les que no saben perdre, les fredes, les carinyoses, les que els hi agraden els homes, les que no entenen com es pot estar amb  un home, les que s'enamoren de dones, les seductores, les que et trenquen el cor, les que no tenen cor,les que no esperen res de tu, les que ho esperen tot, les feliçes, les que ploren, les que sempre tenen por, les que es pinten els ulls, les invisibles, les que no saben aparcar,  les que guanyen carreres de moto, les que saben cuinar i les que no entren a la cuina, les que expliquen històries, les que fan història. Les espectaculars que triomfen a la pantalla, les que es trenquen el turmell a les passarel.les, les que prefereixen morir de gana i ficar-se en una 36, les que les pot una cervesa gelada i una tapeta de braves, les que estan bones, les que es depilen una mica, les que es fan les brasileres, les que porten tatuatges, les que es pinten les ungles, les que passen per quiròfan, les que esmorzen amb diamants, les que passen gana,les que li agrada el mar, les que els hi agraden les muntanyes, les que aspiren a netejar la taula del "papa de roma" quan inaugura pantans ai no catedrals!, les que tenen la super-funció d'aguantar els paraigües per que no els hi toqui el sol els pobrets de la formula 1 i la GP i la 2 i mig i quin món més abreviat! Les científiques que descobreixen la manera de fer nens i nenes proveta, les doctores, les infermeres, les professores,les polítiques, les presidentes que nacionalitzen benzineres, les reines, les jutges, les princeses, les dependentes del zara, les que volen ser mare, les que no entenen com pots ser dona i no ser mare, les que son artistes, escriptores, periodistes,fotògrafes que passen inadvertides als ulls de la història, les que no passen sense sexe, les que criden al llit, les que ho fan amb silenci, les que no follen mai, les que han mutilat de la mà de les seves pròpies mares també mutilades, les malaltes, les que es curen, les que moren, les que neixen, les que paguen el comte, les que no et saluden, les que de sobte estan eufòricament simpàtiques quan t'acompanya el teu marit a la tenda de les verdures i a l'endemà hi vas sola i no existeixes, llavors està la jefa... ai la jefa! la jefa qüestionada, la jefa implacable, la que fa bé la seva feina,la que s'escaqueja, la companya,la que et puteja, la que t'ajuda ,la incondicional, la amiga, la germana, l'àvia, la que és superwomen, la que és molt perra, les dones de les pelis porno, les que venen el seu cos per diners, les que han quedat atrapades en aquest món i les que ho prefereixen abans d'haver de fer cafès vuit hores al dia en una benzinera per 800 euros, les vegetarianes, les que els hi mola el ioga, les arts marcials, el submarinisme, les que malcrien els seus fills, les que eduquen veritables monstres, les que "ho fan a la seva manera", les que manen, les que callen, les que mai callen, les supeditades, les infidels, les enganyades, les ... me'n he deixa't alguna!!?? I totes només tenim una cosa en comú: NO SOM HOMES!