dilluns, 18 de juny de 2012

El meu submarí






 Dissabte va ser el meu aniversari... I he tingut un fi de setmana bastant mogut! Però el que semblava que podia ser un fi de setmana genial amb un estat d'ànim per la meva part bastant nefast i pèssim ha estat salvat gràcies a la xarxa que la meva família i els meus amics m'han posat just allà on a mi em feia falta ja que el meu paracaigudes no s'ha obert en mig de la meva caiguda estrepitosa. Crec que a mida que em faig gran se'm agreugen una serie de defectes irremediables i hauré d'aprendre a saber conviure amb ells o a saber gestionar la sortida per la porta d'emergència ràpida i si pot ser escales avall. Sóc com una pila, he arribat a aquesta conclusió, i em carrego d'energia tant per el pol nord com per el pol sud. Sóc pura empatia del que succeeix al meu voltant. La meva ampolla buida s'ompla d'allò que li cau i li raja a dins i quan sóc plena em buido, a vegades exploto i a vegades per overbooking gota a gota i poc a poc sense fer soroll. Aquestes energies que absorbeixo sense filtre ni preservatiu poden ser de tots colors, olors i sabors, poden ser benignes i també poden ser la bacteria més re-fotuda que us podeu imaginar que com una malaltia xunga m'impregna els òrgans vitals i m'ho fa tot malbé per dins, fins que un dia vaig tant plena de mala llet i mal rotllo que sóc capaç de fer malbé tant sols tocant una mica allò que m'envolta... fins que ho vomito, ho ploro tot, i tiro de la cadena sense mirar. La medicina que m'ho cura tot és l'amor que tant bé sabeu donar-me. Oxigen total que entra als meus pulmons per reviurem del encefalograma pla que arrossego dies enllà. Sóc com una bomba que fa tic tac, tic tac... Com una vileda arreplego, eixugo, netejo sense parar, i tanco les comportes del meu submarí. Quan el pes es massa per surar al meu espai, m 'enfonso a les profunditats dels meus oceans i hermèticament viatjo casi sense veure-hi ni interessar-me per coordenades ni plànols, per que irracionalment l'únic camí es la fugida. Caòticament, fujo del soroll, les controvèrsies, els crits, m'aparto de la gent i de les paraules, i em cuso al meu món petit, fet a mida, però que acaba sent una presó. Algú pot crear un interruptor per quan necessiti un rescat? Una llumeta vermella que faci pampallugues a la foscor i així em podreu trobar allà on m'hagi amagat, em doneu la mà... i em trèieu de les profunditats de nou a respirar! 



Gràcies per la comprensió i la mà desinteressada que sempre algú està disposat a donar-me.Gràcies per què sempre hi ha algú disposat a fer-me riure!

7 comentaris:

Francesc Bon ha dit...

Per qué soc jo el primer que t'anima i et diu, com els uruguayos, vamo' palante.
Si t'anava a dir Sofà !! no sé ni el teu nom !!

Francesca ha dit...

Ara et direm "la sense filtre". Ànims...

hiro ha dit...

Doncs a mi m'encanta fer-te riure (se't posa cara de gatet, així: ^^)
Ja pensaré com crear aquest interruptor perquè el puguis encendre quan et faci falta ;)

Una abraçada gegant guapaa!!!

Pd: mai m'han agradat gaire els submarins: són claustofòbics.

el sofà taronja ha dit...

Ei francesc sempre em dius l'ho del nom... diria que no t'agrada sofà taronja! El cas és que el post és un agraïment a aquells que aquest fi de setmana la veritat s'ho han kurrat bastant! petons!
Francesca millor sense filtre que preservatiu que també se't podía haber acudit jeeje!!!
Gràcies hiro i també dona-li les gràcies a la que no em comenta mai però em llegeix!

idgie taro ha dit...

la pobre que dius que mai et comenta só jo oi???? és que m'agrada llegir però poc comentar!!
no et queixis tan que cada any estas més jove! i com diu la hiro fer-ta posar cara de gatet és molt divertit! ;)

una abraçada molt i molt gran!

Le.chatnoir ha dit...

Bé, primer de tot per molts anys, guapa! i segon, sort en tenim dels que ens enovolten i ens fan riure! ;)

Un petonàs!

parèntesi ha dit...

Per molts anys Sofà taronja!!!
Ets del mateix dia que el meu àngel!
Ella i jo sempre ens fem riure (i també parlem telepàticament)
Quanta sensibilitat!
Et regalo un interruptor.
:)