Matins com avui, en el que et despertes i poc a poc vas fent dins el teu temps lliure de dissabte el que fa dies que t'apuntes en una llista mental, es converteixen en quelcom d'especial. Sempre m'han agradat les flors i les plantes, i en ciutats com la meva de metall i ciment són difícils de trobar, El piset on visc té un petit balcó tancat per vidre, el sol penetra dins i el converteix en un hivernacle que acaba matant qualsevol intent de vida que entre sospirs i pors intento un cop darrera un altre. L'estiu és a prop. I com més s'apropa més gran es fa la meva pena quan em miro les meves estimades plantes. Sniff sniff! Entre elles tinc una menta, la seva olor i el seu coratge em fan pensar que aquest estiu serà diferent. Mentrestant aquest abril tant capritxós fa de les seves, i fa dies que el sol no surt com elles desitjarien i la meva sorpresa és la supervivència del seus talls que en busca del poc sol que veuen les del darrera han crescut al doble per tenir igual de possibilitats que les del davant, el seu esforç per viure, sense voler trepitjar a ningú, sense molestar, només per tenir les mateixes possibilitats, les engrandeix. Sens dubte la natura ens ensenya valors i maneres, educació i fortalesa, hauríem de tenir-la molt més a prop de nosaltres per no oblidar-nos dels orígens i el sentit de la nostre existència. Aquest post és un alçament de la meva copa amb un bon vi que ens dona la terra que trepitgem per a totes aquelles persones que cada dia us alceu al matí i lluiteu contra les adversitats d'aquest món que a vegades són extremes i dures proves que no tothom supera. A tu M. sé que no llegiràs això per que ni tant sols saps que tinc un blog, però va per tu!
