dissabte, 28 d’abril de 2012

Supervivència

                                                                el sofà taronja


Matins com avui, en el que et despertes i poc a poc vas fent dins el teu temps lliure de dissabte el que fa dies que t'apuntes en una llista mental, es converteixen en quelcom d'especial. Sempre m'han agradat les flors i les plantes, i en ciutats com la meva de metall i ciment són difícils de trobar, El piset on visc té un petit balcó tancat per vidre, el sol penetra dins i el converteix en un hivernacle que acaba matant qualsevol intent de vida que entre sospirs i pors intento un cop darrera un altre. L'estiu és a prop. I com més s'apropa més gran es fa la meva pena quan em miro les meves estimades plantes. Sniff sniff! Entre elles tinc una menta, la seva olor i el seu coratge em fan pensar que aquest estiu serà diferent. Mentrestant aquest abril tant capritxós fa de les seves, i fa dies que el sol no surt com elles desitjarien i la meva sorpresa és la supervivència del seus talls que en busca del poc sol que veuen les del darrera han crescut al doble per tenir igual de possibilitats que les del davant, el seu esforç per viure, sense voler trepitjar a ningú, sense molestar, només per tenir les mateixes possibilitats, les engrandeix. Sens dubte la natura ens ensenya valors i maneres, educació i fortalesa, hauríem de tenir-la molt més a prop de nosaltres per no oblidar-nos dels orígens i el sentit de la nostre existència. Aquest post és un alçament de la meva copa amb un bon vi que ens dona la terra que trepitgem per a totes aquelles persones que cada dia us alceu al matí i lluiteu contra les adversitats d'aquest món que a vegades són extremes i dures proves que no tothom supera. A tu M. sé que no llegiràs això per que ni tant sols saps que tinc un blog, però va per tu!

10 comentaris:

Le.chatnoir ha dit...

Ohhh! ;)

Petons!

Francesc Bon ha dit...

A qué esperes per que M. sapiga que tens un blog ! No hi ha res de dolent en tenir-lo, noia. O volem que els nostres diaris només els llegeixin els desconeguts ?

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Quin bonic efecte visual! Tens raó, ens hem d'alçar contra les adversitats, però ben d'hora ben d'hora no, eh? Sort per tu i per les plantes.
Salutacions!

hirondelle ha dit...

Ara em miraré les plantes des d'un altre punt de vista ;)
Molt bon post ple d'esperança! :D

candela ha dit...

Si que és veritat, n'hauriem d'aprendre de les plantes!

Salutacions

Elfreelang ha dit...

Gracies per el teu escrit...apropar-nos a la natura i aprendre d'ella a veure si en sabem

penyabogarde ha dit...

si entres a la dimensió bogarde, aleshores tot trontolla i encetes un camí diferent que mai podras abandonar.

Mira: penyabogarde.blogspot.com

PS ha dit...

Les persones sovint tenim comportaments similars a les plantes, o elles a nosaltres, amb el handicap de no poder moure´s de lloc.

El sol directe (o multiplicat a través dels vidres) les crema, l´aigua en excés les podreix, els corrents d´aire les refreden, l´abandó i la terra estèril les marceix...talment com les persones. I tot i així n´hi ha que sobreviuen perquè tenen la naturalesa lluitadora.

( jo també dedico posts a gent que no em llegeix;-)

Xicarandana ha dit...

Un post preciós! Guapes paraules.

Francesc Bon ha dit...

Aquí ho tens: si alguna cosa vols canviar-la m'ho dius

http://francescbon.blogspot.com.es/2012/05/un-sofa-muy-incomodo.html

Al blog o al meu mail

francesc.bon@gmail.com

Petons.