Ha passat un any!

la foto la he robada per internet i no recordo de qui és... ho sento!

S'acosta el meu aniversari... i el cos em demana un repàs del que ha estat aquest any. Ja sé que això s'ha de fer quan finalitza l'any sencer, però aquest any per mi queda tancat quan faig anys, i sigui el meu estat d'ànims o el que sigui necessito  fer aquesta repasedeta.  I es que ha estat un any totalment satisfactori. A nivell laboral un desastre. Milito a les files de l'exercit de l'atur d'aquest país, surto de tant en tant a la superfície amb un contracte precari de com a màxim un mes i mig, per tornar-hi  a entrar de seguida a respirar dins les aigües de la economia submergida que també brilla per la seva absència. Com a fotògrafa no he parat, m han sortit algunes històries i projectes super interessants d'amics que tenen grups de música i que necessiten fotos per treure disc o promocionar-se amb idees molt potents a les que m'he entregat del tot enamorada... inclòs m'he arribat a llançar a una piscina amb quatre punks que estan com una cabra. En fi, els meus números estan  fets amb color vermell, però les arques del meu repertori fotogràfic no paren de créixer i a la meva web d'aquí uns dies li ompliré la nevera per que no passi gana.
A un altra nivell em fa molta il.lusió poder-vos explicar que tinc una amiga que fa anys una miqueta abans que jo, en va fer quaranta l'any passat, i va tenir la genial idea de prometre que amb un any aconseguiria fer quaranta muntanyes. Va fer un bloc on penja els itineraris, les rutes, les fotos i relata la experiència... inclòs va fer samarretes per que la tropa que l'acompanya gaudeixi del projecte. A dia d'avui li queden molt poquetes per fer i  aconseguir la gesta. Des d'aquí la vull felicitar per la idea, per les ganes i el bon humor, i per que he pujat muntanyes amb ella que mai oblidaré, he vist verds i blaus que m'han quedat tatuats a sota les parpelles i així quan els tanco és impossible no recordar quanta bellesa ens envolta i ens bufa a la cara com un vent juganer per dir-te cada dia que la màgia de viure és saber que viure és màgic! No he pujat a les quaranta per que els fins de setmana no em donen per tant però si a unes 13 o 14... entre totes em quedo amb el Taga, el Puigsacalm, el Matagalls i el Turó de l'home... fer un cim enganxa més que la droga més pura.!
Per altre banda els meus experiments de gimnàstica rítmica al menjador de casa amb la música per rebentar timpans i les finestres obertes han passat per fi a sortir a córrer tres cops per setmana per un parc que tinc a prop. Faig unes sèries que alternen caminar i córrer, i que poc a poc augmenten els minuts de les sèries de córrer i redueixen les de caminar... i estic molt contenta per què sortim amb la meva parella i encara que ell treballa i el pobre va més cansadet, ens estem posant en forma ja que els dos últimament sentim que esbufeguem més del conte i que tenim una vida massa sedentària plena de sofà , crispetes i series.
La única cosa que no he complert i vaig dir en aquest bloc que ho faria,  ho sé no tinc perdó de déu! Vaig dir que no sortiria del país si no millorava el meu nivell d'anglès... I aquest any marxem de capital tres dies a Varsòvia, i marxem amb el mateix nivell que l'any passat, o sigui, el nivell 0. Espero que els Polonesos tinguin més paciència amb nosaltres que la que van tenir els belgues... o no. A veure si així ens cau la cara de vergonya definitivament!!!!
I per fi, vull acabar donant les gràcies a una persona que s'ha casat ara fa just una setmana, i que gràcies a l'atzar es va fixar amb mi i em va contractar per que fos la seva fotògrafa de boda, que algú que no et coneix de res cregui amb tu, amb la teva manera de fer, cegament, és una experiència del tot reconfortant per que fa que  les teves arrels tinguin més força que mai quant  s'agafen a terra. I quant dic cegament és cegament, la boda era a Tarragona, i jo no sóc una gran conductora i tinc tendència a perdrem... per que la orientació la tinc situada al tercer ull, (en penombra, vaja!) total, que el viatge el vam fer juntes cap a Tarragona, ella estava bastant nerviosa, (jo també, quan condueixo semblo la de aquell anunci que un mono apuntava al conductor amb una ballesta) i li vaig posar musica relaxant i va estar tota la ap7 amb els ulls tancats i cantant... vaig flipar! Les fotos han quedat fantàstiques... He tingut molta sort per que el lloc on va ser el casament, Roc de Sant Gaietà, era molt bonic, els nuvis i la càmera van ser una fórmula química compacta i armònica, i l'amor i el seu enamorament van fer la resta!!!!