el sofà taronja

foto meva.

Declaro la meva ment insubmisa i la meva ànima insurgent. Davant de tanta retallada no hi ha més remei que aprendre a cosir-nos amb els pocs retalls que ens queden, molts hem quedat malmesos, per què el que no té un forat a la butxaca, se li trenquen les cremalleres, a uns els hi arrenquen els botons a les manifestacions i als altres, de passar-se tot el dia de genolls tenen dos forats com dos plats als pantalons. Serà qüestió de sorgir-nos de dalt abaix, si cal amb robes més fortes que aguantin aquest temporal malcarat que ens escup cada matí al aixecar-nos. I allà on no hi arribi un mateix segur que hi arribarà al del teu costat. Els recursos ens sobren, les idees ens surten per les orelles i no podem mal vendre els nostres somnis com si fossin pisos hipotecats. Els nostres somnis no tenen preu. I la nostra integritat està guardada sota clau. A ELLS ja no els brillen els ulls de tantes mentides, la pell és tant flàccida com una sèpia de tants negocis bruts que tenen entre mans, i el cor fa temps que viu amagat entre els pulmons de la vergonya que se sent, de ser a dins dels homes de negre, sense escrúpols, entaforats  a la llotja del poder.