dimarts, 21 d’agost del 2012

Aquesta nit ve a sopar Norah Jones



Aquesta tarde, amb aquestes calors de lejano oriente que ens envaeixen des dels deserts remots aquests dies, he sortit amb tot el solano, a comprar i a fer recadus. I quan la calor asfixiant em tenia blaida i el meu caminar es confonia amb el de un zombie de walking dead buscant aigua, ombra, i algun lloc on seure he entrat a un bar d'aquests modernillos amb sofà, m'he atrinxera't ràpidament, m'he demanat un tallat amb gel i quan les cames i els turmells començaven a agrair-me el descans dominical que els oferia, mentre les gotes em queien esquena avall, ha començat a sonar aquesta cançó, i una enyorança m'ha recorregut des de els pels eriçats dels braços a les llàgrimes que han començat a lliscar-me per la cara avall, emocionada i desencaixada. Norah Jones es disposava a cantar-me aquesta cançó sunrise, i els records s'han començat a passejar per els meus ulls i els meus sentits d'una època no massa llunyana on la màgia envoltava la nit i la musica tenia el poder de oferir-nos una mena de germanor, un "estar bé amb un mateix". En aquesta època que us parlava vivia amb unes mossessupersimpatiques en un pis enorme d'una veïna ciutat. Van ser una anys molt divertits totes estàvem "solteres" i qualsevol cosa que ens passava s'havia de celebrar amb un sopar, tot era motiu de celebració, i allò es convertia en un festival de taules parades amb plats suculents de muscles, escopinyes, gambes, fondies de carn, de formatge, vins blancs gelats, negres, cerveses, postres de xocolata fossa, les copes de baileys, tabac i altres fumarades. I les converses no acabaven mai. Però la música, la musica era molt important, no hi havia un moment que no sonessin Norah jones i la seva veu angelical, també ens va donar per tracy chapmanbebe, mecano, ara veig que casi sempre sonaven dones... també ens va donar per freddy Mercury. Avui de les que érem en quedem menys, alguna ha marxat lluny, i les que quedem tenim les vides un pèl més complicades, però aquella màgia de la celebració perdura, ha calat molt fons... es que si no quin sentit té aquest món si no es per celebrar instants importants!? mmmm... m'està agafant gana, algú té alguna cosa per celebrar!??




Per cert venint cap a casa he trobat aquesta foto enganxada a una bústia de correus, la qualitat de la foto és la que és, només duia el mòbil! A que mola?

6 comentaris:

Le.chatnoir ha dit...

La foto impressionant! però la teva descripció de l'enyorança encara ho és més!
Molt bona!

Petons!

Francesc Bon ha dit...

Cançons que et fan viatjar a altre lloc i altre temps. Por favor, una que me envíe al polo norte, quina calda que fot, vaparir !!

hiro ha dit...

M'encanta aquest tema de la Nora Jones!! (saps que ve a Bcn el dia 20 de setembre?? preus prohibitius però...)

Jo també enyoro els meus anys de pis d'estudiant a la capital... La música té aquest poder màgic d'activar ressorts amagats a la nostra memòria, és això el que la fa tan especial.

D'aquí a res tenim una cosa per celebrar, recordes?? ;)

La foto brutaaal!!!! vols dir que no la enganxat una cartera? ;D

nanis kru ha dit...

Hola , bentrobada.

tenc anyorança dels momnets que estan per venir.
Del que serà demà.Escrits ,fets i paraules.

La seguire .gracies per a compartir.

Amb el seu permis compartesc foto .M´agrada menjar i la platja a partir de les 20 h ...amb aquesta xafugor.

Salut i ventilador.

celblau ha dit...

Sí, cal celebrar instants importants, és més cal crear instants per celebrar-los mentre es viuen i després per conquerir-los de nou...

el sofà taronja ha dit...

Gràcies chat :)
Francesc sembla que ens donen una petita "tregua"!
Ja en tinc ganes de la celebració... però oju on em porteu que jo ja tinc una edat, i ultimament us ajunteu amb gent perillosa!
Nanis Kru benviguda!
celblau, mha agradat això de crear instants! mho apunto ara tinc feina vaig a crear!