Viatge a Brussel.les

                                                                 foto meva.

He passat quatre dies a Brussel.les. Diguéssim que aquest any no he tingut Sant Joan, o que l'he celebrat entre cerveses i "musles and potatoes"amb la companyia de la meva parella que cada any per el meu aniversari em regala una capital Europea. Guay eh!? Es molt curiós el cas Belga, podríem dir que com a país és molt petit (amb una població de 10 milions), amb uns nacionalismes molt marcats, la part valona i la flamenca i dues llengües i dues maneres de fer molt diferents, i amb Brussel.les com a major disputa e impediment per la separació d'ambdós països, i la capitalitat D'Europa com a màxima responsabilitat i fre a qualsevol camí a la separació. Una part rica que té la sensació d'estar mantenint a base de subsidis a la part més pobre, i una part amb una crisis econòmica més pronunciada i una taxa d'atur suposo que més elevada... però és la part que no he conegut de Bèlgica. Només he estat a Brussel.les i a Bruixes. M'ha semblat una ciutat molt oberta, molt moderna, molt cara, amb gent amb un alt nivell de vida, (suposo que molts d'ells funcionaris o dedicats al sector serveis i a la petita empresa emprenedora), que conviu amb molt indigent que transita per les places i els parcs sempre amb cerveses a la mà i cigarros a la boca, mai no demanen diners ni embruten més del comte o la "líen" al carrer, es nota que l'indigent autòcton te un subsidi i conviu sense enveges ni mal rotllos amb els modernos amb "traje i pajarita" i sortits de la pelu que es passegen a pocs centímetres sense córrer perill per el seu "despliegue" de patrimoni particular. Els locals i garitos impressionants,  perruqueries de disseny, galeries d'art, bars amb dj's exhibint les seves dots a les 7 de la tarde, vestits i "trajos", sabates i mocadors, mil complements a lloc, i cues estratosfèriques radera una furgoneta "supermegacool" que tres mega snops planten al barri de copes més de moda i es posen a fregir patates casolanes per que la gent comenci la festa amb L'estómac ple. Crec que és una ciutat on tot és possible, per algú com jo, enamorada de Barcelona, crec que la sobrepassa amb alguns temes. Ara, els hi falta el sol, el temps, el menjar i els preus d'aquí!

Per part nostre, l'únic que ens ha fallat és l'idioma, les nostres pintes, ulls, cabells i color de pell si tenim la boca tancada poden ser de diversos punts d'Europa, sobretot la meva parella que quasi té el cabells pèl-rojos i tenim els ulls blaus, però a la que obrim la boca des de el cambrer més repelen, la recepcionista de l'hotel, els senyor que et ven el bitllet de tren, o el que t'explica com arribar al carrer "fulanodetal", et mira amb un somriure de superioritat i torçant la boca amb una mirada del que té el davant el que li ha robat l'entrepà de foie-gras al seu fill et diu: Ahh sou espanyols! i nosaltres merdaaaaaaa! i després comencen les sospites sobre qui pagarà el tiberi de la taula! i es que tenim un nivell d'anglès pèssim com el del nostre president d'estat (em refereixo al Rajoy, el Mas ja ha demostrat que fa els seus deures), i a sobre venim d'un país que fa riure a tota Europa, amb una situació econòmica i financera insostenible, amb unes polítiques que ens han portat fins al desastre més absolut, i amb un nou desgavell polític actual que fa por i a sobre amb uns fums de Imperio de Carles I i V de Alemanya.

 Senyors i senyores, he decidit una cosa molt important, no torno a creuar la frontera fins que no posi de la meva part tot el possible per què no se'm pogui tornar a relacionar amb aquest país del rídicul, els toros i el pan al ajillo, amb un país tercermundista, analfabet i que a sobre va amb unes pretensions de Conde duque de Olivares, per  tant prometo baixarar-me les pròximes sèries amb V.O. i així aprendré els idiomes que convingui. S'accepten suggeriments que siguin econòmics, gràcies!

Per cert tot això ho paga la Merkel no!?

El meus amics free-kis

Aquest post és una excusa per parlar de quatre amics meus amants de la fotografia i de pas per a posar-lis sobrenoms a cadascú! Ja que n'hi ha una en concret que fa molta gràcia els que ens ha posat a tots, i a mi em venia de gust fer el mateix però no sabia com. Ja que sóc la reina de la asíndeton i mai us he redactat un escrit del que faig o deixo de fer un dia en concret i amb qui ho faig allà va. 
Cadascú té el seu estil particular ja que cadascú ha estudiat en llocs diferents i s'empapa d'estils diferents. Tenim al f 22, l'acadèmic, el que ha estudiat a la universitat, de fet encara hi és, és el més tècnic dels quatre, és el que ens ajuda a calibrar les pantalles, ens ajuda a resoldre dubtes, ens aconsella alhora de comprar o adquirir noves càmeres, és un dels culpables que jo passés de nikon a canon quan vaig passar del món analògic a la era digital. El seu estil és periodístic. 

Llavors tenim a la Vivian, la romàntica, aquesta va estudiar amb mi. Té el cor en el món analògic, és la fotògrafa del segle XIX, del b/n, dels químics, la llum roja i el laboratori, els carrets, la que es resistia al cant de les sirenes del digital, la que es va lligar al pal més alt del vaixell, fins que el seu vaixell va quedar encallat, i en la actualitat ha fet una reviscolada al món del instagram, de appel, el photoshop, android, lomography i el que faci falta. Te dots per la gent, li agraden les bodes, els nens, les famílies nombroses, però encara li queden els tics d'altres èpoques, encara té una mirada enrere i un pensament de qui s'ha equivocat de segle.

En tercer lloc tenim a la time out, fotògrafa per accident, ha estudiat a l'escola dels carrers, és autodidacta, aprèn ràpid, i ens desbanca els que tenim un títol a l'armari, el seu ram és el de la narrativa però aconsegueix plasmar-ho amb imatges, sap que dir i com dir-ho. És la eterna peter pan, la thelma i louise, té un estil pulp ficcion que crec que ens emborratxa als altres, i quan estem junts som els freekiis de les càmeres. 

Jo ja tinc el meu sobrenom... i m'encanta. I aquí soc el sofà taronja!

El meu submarí

 Dissabte va ser el meu aniversari... I he tingut un fi de setmana bastant mogut! Però el que semblava que podia ser un fi de setmana genial amb un estat d'ànim per la meva part bastant nefast i pèssim ha estat salvat gràcies a la xarxa que la meva família i els meus amics m'han posat just allà on a mi em feia falta ja que el meu paracaigudes no s'ha obert en mig de la meva caiguda estrepitosa. Crec que a mida que em faig gran se'm agreugen una serie de defectes irremediables i hauré d'aprendre a saber conviure amb ells o a saber gestionar la sortida per la porta d'emergència ràpida i si pot ser escales avall. Sóc com una pila, he arribat a aquesta conclusió, i em carrego d'energia tant per el pol nord com per el pol sud. Sóc pura empatia del que succeeix al meu voltant. La meva ampolla buida s'ompla d'allò que li cau i li raja a dins i quan sóc plena em buido, a vegades exploto i a vegades per overbooking gota a gota i poc a poc sense fer soroll. Aquestes energies que absorbeixo sense filtre ni preservatiu poden ser de tots colors, olors i sabors, poden ser benignes i també poden ser la bacteria més re-fotuda que us podeu imaginar que com una malaltia xunga m'impregna els òrgans vitals i m'ho fa tot malbé per dins, fins que un dia vaig tant plena de mala llet i mal rotllo que sóc capaç de fer malbé tant sols tocant una mica allò que m'envolta... fins que ho vomito, ho ploro tot, i tiro de la cadena sense mirar. La medicina que m'ho cura tot és l'amor que tant bé sabeu donar-me. Oxigen total que entra als meus pulmons per reviurem del encefalograma pla que arrossego dies enllà. Sóc com una bomba que fa tic tac, tic tac... Com una vileda arreplego, eixugo, netejo sense parar, i tanco les comportes del meu submarí. Quan el pes es massa per surar al meu espai, m 'enfonso a les profunditats dels meus oceans i hermèticament viatjo casi sense veure-hi ni interessar-me per coordenades ni plànols, per que irracionalment l'únic camí es la fugida. Caòticament, fujo del soroll, les controvèrsies, els crits, m'aparto de la gent i de les paraules, i em cuso al meu món petit, fet a mida, però que acaba sent una presó. Algú pot crear un interruptor per quan necessiti un rescat? Una llumeta vermella que faci pampallugues a la foscor i així em podreu trobar allà on m'hagi amagat, em doneu la mà... i em trèieu de les profunditats de nou a respirar! 

Gràcies per la comprensió i la mà desinteressada que sempre algú està disposat a donar-me.Gràcies per què sempre hi ha algú disposat a fer-me riure!

L'univers femení

                                              

                                                                  Vivian Mayer

No entenc a les dones, i jo en sóc una. Són tan diverses, tant diferents, hi ha un mateix patró? d'on surten? com es fan? Estan les dolces, les salades, les empallegoses, les romàntiques, les que li falta una cocció, les cremades, les nocturnes, les esportives, les lluitadores, les vençudes, les neutrals, les que no saben perdre, les fredes, les carinyoses, les que els hi agraden els homes, les que no entenen com es pot estar amb  un home, les que s'enamoren de dones, les seductores, les que et trenquen el cor, les que no tenen cor,les que no esperen res de tu, les que ho esperen tot, les feliçes, les que ploren, les que sempre tenen por, les que es pinten els ulls, les invisibles, les que no saben aparcar,  les que guanyen carreres de moto, les que saben cuinar i les que no entren a la cuina, les que expliquen històries, les que fan història. Les espectaculars que triomfen a la pantalla, les que es trenquen el turmell a les passarel.les, les que prefereixen morir de gana i ficar-se en una 36, les que les pot una cervesa gelada i una tapeta de braves, les que estan bones, les que es depilen una mica, les que es fan les brasileres, les que porten tatuatges, les que es pinten les ungles, les que passen per quiròfan, les que esmorzen amb diamants, les que passen gana,les que li agrada el mar, les que els hi agraden les muntanyes, les que aspiren a netejar la taula del "papa de roma" quan inaugura pantans ai no catedrals!, les que tenen la super-funció d'aguantar els paraigües per que no els hi toqui el sol els pobrets de la formula 1 i la GP i la 2 i mig i quin món més abreviat! Les científiques que descobreixen la manera de fer nens i nenes proveta, les doctores, les infermeres, les professores,les polítiques, les presidentes que nacionalitzen benzineres, les reines, les jutges, les princeses, les dependentes del zara, les que volen ser mare, les que no entenen com pots ser dona i no ser mare, les que son artistes, escriptores, periodistes,fotògrafes que passen inadvertides als ulls de la història, les que no passen sense sexe, les que criden al llit, les que ho fan amb silenci, les que no follen mai, les que han mutilat de la mà de les seves pròpies mares també mutilades, les malaltes, les que es curen, les que moren, les que neixen, les que paguen el comte, les que no et saluden, les que de sobte estan eufòricament simpàtiques quan t'acompanya el teu marit a la tenda de les verdures i a l'endemà hi vas sola i no existeixes, llavors està la jefa... ai la jefa! la jefa qüestionada, la jefa implacable, la que fa bé la seva feina,la que s'escaqueja, la companya,la que et puteja, la que t'ajuda ,la incondicional, la amiga, la germana, l'àvia, la que és superwomen, la que és molt perra, les dones de les pelis porno, les que venen el seu cos per diners, les que han quedat atrapades en aquest món i les que ho prefereixen abans d'haver de fer cafès vuit hores al dia en una benzinera per 800 euros, les vegetarianes, les que els hi mola el ioga, les arts marcials, el submarinisme, les que malcrien els seus fills, les que eduquen veritables monstres, les que "ho fan a la seva manera", les que manen, les que callen, les que mai callen, les supeditades, les infidels, les enganyades, les ... me'n he deixa't alguna!!?? I totes només tenim una cosa en comú: NO SOM HOMES!