el sofà taronja

Eduard Munch

Narcosala, tragèdies gregues i altres...

Tothom té el cap o els pensaments en diferents frustracions. Res no va bé. Com quan vas al mercat i veus totes les verdures i les fruites palplantades ben posades mirant-te amb aquells ulls llastimosos perquè les escoltis i te les emportis de l’agonia on han quedat atrapades... i no saps quina triar, però no totes t'hi caven al carretó... és massa pes. Però abandonar-les allà, ofegades, ningunejades....

Des de a la que estan a punt de desnonar, a la que li fan la vida impossible a la feina, a la que mataria per trobar feina, a la que l’ha deixat la parella, a la que no es troba mai bé i els metges no entenen o no afinen amb el diagnòstic.

Crec que necessitem un respir. Tots plegats! Si hi ha algú que pugui tancar els llums i abaixar les persianes per un moment... Si hi ha algú que pugui obrir les finestres i que s'airegi aquest infernal espai maleït... O es que ens havíem mal acostumat a una sèrie de drogues que a petites dosis feien dels dies més dolços... Doncs que tornin a obrir les narcosales perquè aquí teniu una necessitada que us dóna les seves venes per sentir per un moment que us van bé les coses, que estimeu, que us estimen, que som i sou imprescindibles, que si no hi som ens troben a faltar, que els colors ens envolten i que per les meves venes entren les flaires i les olors que m'emocionen , que t'emocionen, que ens tremoli el cos de passions , que ens abracin més... No us passa que al vostre voltant tothom té el dia gris, que la gent us assassina amb la mirada, que ningú us dona les gràcies.. des dels desconeguts, a la feina, pel barri, que fa pudor a desànim, que la frase més escoltada és que no hi ha res a fer, que anem una mica perduts, que infravalorem la força que tenim...

Crec que em vaig a obrir una cervesa...