Des d'aquest matí tinc un neguit i he decidit explicar-vos-ho.
Buidar el palp és el millor per allunyar-se d'un problema, donar-li perspectiva i buscar camins que et portin a mirar-te'l de cara, per que de cara tot es veu més clar... les coses es posen a lloc quant les mires fixament als ulls. I agafen les mides normals.
Tinc una amiga... torno a començar...
Una gran dissenyadora amb molt de prestigi mundial de pàgines web ha accedit a construir la meva. I això encara que no ho sembli em porta un gran trasbals... per que haig de triar i remenar, ordenar i pensar amb tota una serie de detalls, estructures internes i de disseny, que no se per on començar. Com aquell que es posa guapo/a quan surt de festa i ensenyes el millor de tu mateix... o venen a sopar a casa teva i fas tot allò bo i boníssim per que els comensals sortint contents i vulguin repetir...
Ah! abans de tot... no ho he dit, jo sóc fotògrafa... però fotògrafa d'aquelles que no es mengen un "roscu", però que s'ho passa molt bé! diguéssim que el meu ram és molt artístic... per deixar-me mitjanament bé!
Resumint, ensenyar la cara per vendre't a un bon preu... la pàgina està quedant molt bé! el sofà taronja de casa meva és el protagonista, m'encanta per que mai millor dit la meva idea de pàgina era que fos com entrar a casa meva... i per això hi volia el sofà... (com a la capçalera del blog... que hi ha un tros)
També us diré que al sofà li queden quatre dies... per que tinc dues gates expertes en carregar-se els meus sofàs... Doncs com us deia porto dies perduda entre les meves fotografies per triar les que passaran a ser exposades a la web i vaig començar amb els retrats, però em vaig frenar per que seran tants i tants els permisos que hauré de demanar per penjar fotos de ... fills d'amigues, les amigues, els nebots, les germanes, la sogra, la parella... he dit les amigues?? buff
I al final he deixat els retrats per més endavant, llavors he dit... calla, bodes! Tot bon fotògraf te un arsenal de fotografies de boda que fa por... doncs jo no, jo en tic dues! i no per que no m'agradin.
És l'escenari ideal per que un fotògraf gaudeixi realment de la seva feina, (per no utilitzar un vocabulari més groller... he utilitzat "gaudir" encara que és una paraula que utilitzo ben poc), Una boda és com una obra de teatre... amb els seus actes, personatges, maquillatge, vestuari, la història passa en un sol dia i te la coneixes tant com si la haguessis escrit tu mateixa... i el millor de tot és que dones la teva impressió del que passa, el teu punt de vista, la teva marca d'aigua està a cada una de les fotografies. No us emporteu una idea equivocada de mi, les bodes... com els nens m'agraden per a la resta de mortals... no són aptes per a mi.
Doncs repassant la primera boda, de cop he tingut un ensurt, una decepció, una tristesa ha traït la meva pell i s'ha endinsat poc a poc com el vapor d'aigua entelant les parets i els ossos del meu cos fins arribar als ulls que ja no hem deixaven mirar res més que aquell matrimoni... trencat! Aquesta parella ja no existeix com a tal, aquestes fotos ja no diuen la veritat... no s'estimen. A on van les fotos de casaments trencats? no us fa pena? Les fotos dels "ex" mai queden exposades enlloc... almenys en el meu cas són arraconades a l'armari de la meva intimitat. Hi ha qui les crema hi ha qui les llença. Però exposar-les a la galeria és símbol de no passar pàgina... i a properes parelles crec que no els agradaria massa veure als ex per tots els racons... amb marcs o cartó ploma, sobre l'armari o a la tauleta de nit. A on van les fotos dels que ja no s'estimen? a la meva pàgina web?
8 comentaris:
a les deixalles... no? Jo ho vaig fer...
Si tens raó que les fotos dels propis "ex" o van a las deixalles o per sant joan fas un tiberi! Però, el fotograf de boda moralment amb aquelles fotos de clients que ja no existeixen com a parella se sent una mica que traeix quelcom, JO no se escriure, alomiilor no m'expreso massa bé!!!
Ufff quin mal rotllo, no? No sabria pas que fer-ne jo d'aquestes fotos. Si ja és difícil guardar les teves...
Petons.
una dissenyadora de prestigi mundial fa la teva web?? coi! me l'has de presentar!! ;p
jo t'entenc perfectament, ja ho saps, no hi ha res pitjor q fer una selecció d'imatges, quines poses, quines no, pq no, com es dirà akesta galeria...??? es un conyaso francament!
sobre el tema dels retrats i demanar permisos, permetem un consell. com tu dius es difícil demanar permisos a tanta gent, així q primer fes la tria de les q realment vols posar i dp demana els permisos, veuràs q la llista es reduirà.
... els q ja no s'estimen... un tema interessant. la veritat es q si mires la galeria d'un fotògraf de boda, segur q la meitat de les parelles q hi surten ja estan divorciades, pero tu no ho saps. un fotògraf de boda ven l'immortalitat de la felicitat d'un dia, els nuvis quan es cases sempre es creuen únics, ells no es divorciaran. com a fotògraf tu vens l'il·lusió del per sempre. però alhora de triar, si la parella son amics q han trencat fa mal de veure, i si son ex, suposo q prefereixes ni veure les fotos.
pero com a fotògraf en quin moment un retrat "personal" és tan bo o tan artístic q pot superar una ruptura? si la foto és prou bona, pot arribar l'art a superar els sentiments? suposo q sí, mentres no estigui penjada a la paret de casa...
Pd: m'alegro de saber q estas remenant tan per fer una bona selecció d'imatges! :D
idgie!!! m'encanta com escrius! tens una tresor molt amagat. Hem quedo amb "la inmortalitat de la felicitat", gràcies!!
"els que ja no s'estimen" bon títol i un tema molt interessant.
A mi em van explicar la història d'una parella que quan van anar a recollir l'àlbum de boda ja estaven divorciats! la noia va pagar el reportatge però no va endur-se les fotos a casa, se les va quedar el fotògraf. Imagina...
Molt bon post! :)
A l'anterior post t'he escrit un comentari que havia d'anar aquí. Em sap greu.
Salut i enhorabona pel bloc.
M'ha agradat molt el teu post. Molt. I m'ha fet pensar en un sentiment que tinc des de fa un temps.
Jo no sóc fotògrafa, però tinc una muntanya d'imatges emmagatzemades en algun racó del meu cervell d'uns quants que ja no s'estimen. Tinc la sort de poder fer-ne el que em dóna la gana, total, estan dins meu i, de moment, no tinc cap codi d'ètica que em faci guardar-les o llençar-les.
De la majoria d'aquests que ja no s'estimen, en tinc les imatges ben col·locades en algun àlbum del passat perquè, de tant en tant, m'agrada recordar moments viscuts al costat d'una parella que s'ha estimat, tot i que al cap del temps cadascú hagi decidit seguir el seu camí.
Però en tinc algunes que em sobren, em molesten perquè el meu cap no enten que després d'un amor incondicional hi hagi hagut una ruptura bruta, matussera i egoísta. Les cabrones se m'aparèixen de sobte per recordar-me la ràbia i l'intens ofec que sento per la tensió que se m'ha creat entre l'apreci i el despreci cap al que ha sigut injust.
I em pregunto si mai trobaré dins el meu cap un foc de Sant Joan prou gran per cremar totes aquestes instantànies per només despreciar i que mai més no se'm tornin a aparèixer inesperadament.
Gràcies per deixar-me robar-te un trosset del teu blog. La veritat és que m'ha anat molt bé ;)
Una abraçada gegant.
Escarola
Publica un comentari a l'entrada