Hi ha persones especials. Hi ha persones que deixen marca, que passen per la teva vida o tu tens la sort de creuar-te per la d'elles. En el meu cas... hi ha una persona que em va deixar la pell tatuada dels seus records, la memòria es plena de històries... plena de moments que per a res voldria oblidar... que per a res voldria deixar que marxessin... per que són meus i com una nena espantada tanco totes les finestres del meu cos per que la corrent no se la emporti i prego, i reso i demano que res esborri les paraules, que res netegi la seva olor de la meva memòria, que res s'emporti la dolçor i la suavitat de les seves mans... que res s'emporti la seva mirada, els seus ulls vius mirant-me, mirant-se el món, mirant la vida... la mateixa que s'emportà els tresors que més estimava... la mateixa que la va sacsejar cada cop que li va venir de gust, la mateixa que li va donar oportunitats de refer-se...
I els records m'omplen de llàgrimes els ulls... per que necessitaria en molts moments de la meva vida que em tornes a donar la mà...però ja no pot ser. I a cau d'orella ens dèiem cosetes, I a cau d'orella ens dèiem que ens estimàvem.
La meva àvia era una dona lluitadora. La guerra s'endú el seu home i enamorat, la deixa en plena postguerra amb dos criatures. Se les inventà de tots els colors per tirar endavant, tenia un petit comerç... i la vida no era fàcil, però quan no li funcionà la lleteria ho intentà amb la sabateria, i quan no es venien les sabates ho intentà amb la roba...
Un cop una gallina se li va posar malalta, i no dubtà en obrir-la per veure que li passava a l'estomac, us imagineu? i trobà que havia menjat uns ferros i els va treure, la tornà a cosir pensant que no aguantaria aquella mena d'operació si es que podia dir-se d'alguna manera aquella intervenció desesperada... i la gallina al cap d'uns dies de no moure's d'un cantonet del pati tornar a posar ous... i de dos rovells!!!!
En fi, volia intentar perpetuar en aquest blog quelcom d'ella en aquests intents de tatuar-me tot el que pugui de la seva presència en mi... per que en moments de necessitat sigui més fàcil recordar-la i tenir-la a prop.
A vegades hi han núvols que ens tapen el paisatge, i a vegades els núvols es fan tempesta... i plou i fa fred... però sempre acaba sortint el sol...
Gràcies per tot! i gràcies per ensenyar-me tantes coses!
