Carta a algú

Estimades/ts, avis centenaris amb pensions ridícules, pares i mares amb problemes i malsons per arribar a final de mes, currantes i estudiants sense cap tipus de futur amb currículums que fan por plens de màsters, postgraus i idiomes i cursos de macramé, adolescents amb les hormones alterades que no enteneu res del que passa al vostre voltant, petits i mitjanes personetes que de moment no us roben les rialles les notícies però que també us arribarà el vostre san Martí!!! He de dir-vos una cosa per que si no rebento. He entrat en un estat de tensió arterial que està a un pas de la catàstrofe i el cataclisme, que està en mig d'un tsunami i un terratrèmol, per les meves venes viatgen amunt i avall tantes desgràcies i injustícies que si me les tallés no podria sortir la sang continguda i espantada entre els meus crits , tan sols sortiria un per un la barbarie d'aquest malson de país, ple d'ineptes i indignes, banquers, polítics, sindicats, retallades, usurpadors, lladres, especuladors, futbolistes, urdangarins, elefants, aeroports, eclesiàstics, trens d'alta velocitat, immobiliàries, hipoteques, peatges, bankia, les comunitats autònomes, el senat, les diputacions, avertis, trajes a valència, tramas, toros, jutges, felips puig, antiavalots, ajuntaments, incendis, en definitiva... aquest país fa pudor, Europa fa pudor, i aquesta merda tant grossa fa pudor, per tant només puc fer una cosa. Us declaro la guerra. La tercera guerra mundial, la freda, la intifada, la nit de los cuchillos largos, la meva revolució francesa. I vull els vostres caps penjats de la torre més alta d'aquesta bruta ciutat. Germanes i germans aneu-vos'en guerra.

Supervivència

                                                                el sofà taronja

Matins com avui, en el que et despertes i poc a poc vas fent dins el teu temps lliure de dissabte el que fa dies que t'apuntes en una llista mental, es converteixen en quelcom d'especial. Sempre m'han agradat les flors i les plantes, i en ciutats com la meva de metall i ciment són difícils de trobar, El piset on visc té un petit balcó tancat per vidre, el sol penetra dins i el converteix en un hivernacle que acaba matant qualsevol intent de vida que entre sospirs i pors intento un cop darrera un altre. L'estiu és a prop. I com més s'apropa més gran es fa la meva pena quan em miro les meves estimades plantes. Sniff sniff! Entre elles tinc una menta, la seva olor i el seu coratge em fan pensar que aquest estiu serà diferent. Mentrestant aquest abril tant capritxós fa de les seves, i fa dies que el sol no surt com elles desitjarien i la meva sorpresa és la supervivència del seus talls que en busca del poc sol que veuen les del darrera han crescut al doble per tenir igual de possibilitats que les del davant, el seu esforç per viure, sense voler trepitjar a ningú, sense molestar, només per tenir les mateixes possibilitats, les engrandeix. Sens dubte la natura ens ensenya valors i maneres, educació i fortalesa, hauríem de tenir-la molt més a prop de nosaltres per no oblidar-nos dels orígens i el sentit de la nostre existència. Aquest post és un alçament de la meva copa amb un bon vi que ens dona la terra que trepitgem per a totes aquelles persones que cada dia us alceu al matí i lluiteu contra les adversitats d'aquest món que a vegades són extremes i dures proves que no tothom supera. A tu M. sé que no llegiràs això per que ni tant sols saps que tinc un blog, però va per tu!

Va de animals!

Aquest matí en una porteria he tingut un xoc de espècies. Un gos repelen que  només aixecava dos pams de terra m'ha assaltat i m'ha acorralat contra la meva capacitat de raonar. No ha parat de bordar-me i mossegar-me els texans amb aquella boca infinitament petita i,  esgarrapar-me amb les seves urpes  el que em quedava de humanitat per que he estat  a punt de donar-li tal cossa que ni el Messi milloraria la capacitat de punteria i mala baba que m'ha entrat i tot aixecant la vista per visualitzar la porteria i el melodrama que la seva propietària estava a punt de veure... m'ha la he trobat, a la senyora pertinent i impertinent que amb una mitja rialla plena de sarcasme i benevolència obria la boca per dir-me:

   

 ... -Tranquila!! no te hará nada, es un perrita buena! es que le tienes miedo a los perritos!???? 

I amb cara de perplexitat i sortint de la meva paràlisis cerebral, muscular, abdominal i lumbar, de la meva boca ha sortit un: 

 ...-siiiiiiiiiii, mucho miedo puede apartarlo de mi por favor!!!. 

I la dona que només li faltaven els rulos i la bata mirant-se a la seva gosseta o perrita com si fos lo mes maco del món mundial crida:

 ...-betty!!!! betty pasa pa' dentro!

 Rebobinant la tragèdia grega que acabava de succeir-me he pensat que en realitat no em fan por els gossos però sempre dic que sí quan em passa algo similar, i hauria de ficar-me la educació i la prudència que em caracteritza sota l'ala per dir-li a la senyora que no se quin dels dos és mes maladucat si ella o la betty. Que si hi ha alguna cosa que no m'agrada a la vida és un gos repelen i maleducat, sorollós, que em borda i que a sobre fa pudor... això ho mantinc amb les persones que reuneixen aquestes característiques, tampoc m'agraden. no tinc cap queixa dels gossos afables i carinyosos. És més, tinc dues gates amb les que m'entenc millor que amb molt humans bordin o no bordin, facin pudor o es dutxin cada dia.

No poden entendre els amos de les bèsties que a lo millor a la reste dels mortals preferirien no mantindre cap tipus de contacte afable o desafortunat amb els seus animals??

Reserves de llum

La reserva de llum és, en el procés químic de la fotografia, una nova oportunitat que t'ofereix el laboratori. Si la fotografia significa dibuixar amb la llum, fer una reserva significa no aplicar la llum sobre la zona que t'interessa. M'explico. Més ben dit és no dibuixar. Amb un paper i una mà tremolosa evites que passi la llum per on decideixes i així la imatge escrita en el negatiu queda aturada, atrapada a la teva voluntat i desig per no interrelacionar-se amb la fotografia final. Així de forma metafòrica esborres quelcom que ha succeït, o un defecte, o una mala medició  de la llum o el fotòmetre, un contrallum. D'aquesta manera li dones la mateixa exposició de llum al conjunt de la fotografia però protegeixes una zona de la llum ja que si la exposes a ella quedaria malmesa, sense informació, cremada. Deixes passar la llum per tota arreu, però en una zona concreta apliques un filtre, un paper, quelcom opac i amb petits moviments, amb tota la traça que convingui i el apropiat dissimul  desvies la llum el temps que convingui, rellotge amb mà, inclòs de forma anàrquica i a vegades una mica a l'atzar  hi deixes passar un pel de llum per què sembli tot natural, i no es noti la teva reserva, la teva reserva d'indis, la teva discriminació positiva, la teva mentida. També es pot donar el cas contrari. Una zona necessita més temps d'exposició que la resta per tenir informació sino queda totalment blanca i donant-li molt més temps que la resta pots aconseguir arreglar per exemple un contrallum. D'aquesta manera els russos quan els hi va interessar van esborrar Stalin de tots els seus arxius fotogràfics. Avui en dia tenim al "fotoxop". Que no surti no vol dir que no hagi passat, com la vida mateixa, les mentides, els enganys, els tresors que no surten a la llum, les parts fosques, aquells trossets de tu mateixa que cal protegir de la corrosivitat de l'ambient.

el cordó umbilical

     

El cordó umbilical

Fa pocs dies una amiga ha tingut una filla... l'escena és emotiva, l'esforç de nou mesos engreixant-te amb la responsabilitat de tenir algú a dintre... 

Després s'acosta el moment, i de forma impacient i neguitosa, pensar en les hores horribles que envairan el teu cos i veure que no hi ha marxa enrere... i finalment aconseguir la recompensa... mirar-te-la, tocar-la... ha de ser molt bonic... 

Però a mi m'agrada després tornar a casa, amb la meva tranquil.litat, el meu món, sense plors i total llibertat per a fer, veure, llegir, escoltar sense que ningú depengui de tu ni tu de ningú. És a dir, si a la majoria de dones en algun moment hi ha quelcom que es desperta i et diu que t'ha arribat l'hora... doncs no s'ha donat el cas a la meva persona. Us he de dir que he vist caure dones molt més radicals que jo en el món de la maternitat, en concret dues amigues universitàries, una d'elles amb cresta vermella i tants imperdibles a les orelles com estrelles al firmament. Poc a poc en el meu context de vida hi ha més personetes petites que creixen i es multipliquen. En tinc 36, i és impossible que se'm passi l'arròs... per que no sóc una paellaaaaaaaa! (aquesta frase la va dir la DOLO a la obra de teatre que vaig anar a veure fa dos dissabtes, per cert molt bona...)

Tot aquest entrellat  l'he començat per dir-vos la frase que ahir li vaig deixar anar a ma mare, pobre! Us contextualitzo una mica, la meva mare es bastant gran i fa quinze anys que té problemes a l'estomac, i la lentitud i els pobres i dolents diagnòstics ens han fet donar molts tombs i "palos de ciego", sembla que en l'ultim any estem encertant algunes coses com per exemple que és celíaca, i té intoleràncies a la lactosa i la fructosa... però ella sempre tendeix a pensar que la cosa és més grossa, aquest últim període dolent que hem passat de nadal cap aquí s'ha aprimat molt, i hem fet moltes proves per descartar coses... i totes les germanes i el meu pare l'hem acompanyada a tota arreu, estem molt a sobre d'ella per la qüestió de la dieta, els menús, els kilos...

I ahir em va   confessar que s'havia adonat de com l'estimem i que estava molt agraïda... i jo li vaig contestar que (egoistament) l'únic motiu per el qual jo tindria un fill/a es per que se que ningú m'estimarà mai com jo l'estimo a ella. Es un amor incondicional, que no fa preguntes i que no necessita respostes. I aquesta "història d'amor" no la he aconseguit amb ningú més que amb ella. Hi tinc una complicitat estranya. No és una amistat, és quelcom d'agraïment, de plenitud, una relació no terrenal. És un llarg camí, com un cordó umbilical que tan sols es veu si t'hi fixes molt. Crec que la relació amb la meva mare ha sigut molt díficil... molt complicada, jo no he sigut ni seré mai la filla que la meva mare volia, suposo que com més apretes per que un fill et surti "a tu imagen y semejanza" (mai millor dit....el tema va per aquí però no aprofundiré) més et surt al revés. Això que com podeu imaginar han estat lluites des de els quinze anys fins practicament... ahir, han portat la relació per diversos camins fins a l'actual, el de la reconciliació i la amnistia total. Jo estic contenta per que més o menys sempre he fet el que he volgut, les prohibicions duraven ben poc o me les saltava a la "torera", puc dir que mai he sucumbit a les seves regles (amb la feina terrible i insaciable que hi ha el darrera de fer sempre el contrari que et diuen, no surtis, no vagis a viure amb les amigues, casat per l'església, ves a missa, estima al TOT PODERÓS, no vagis a viure amb la parella..) Crec que les dues estem en un punt de mirar-nos als ulls des de els regnes de cadascuna però amb un pacte de NO AGRESSIÓ i de un merescut reconeixement i comprensió.

el dia de la dona

                                                                        Max Zorn
                  

              Pregunta????? hi ha un dia per l'home!?

que faig? felicito a les dones o em carrego el dia literalment? tinc una contradicció. En part em ve de gust que els diaris parlin de dones celebres, que a la televisió es revisi el tema de la igualtat, que a la feina es parli de les dones.... però a on ens porta tot això? que significa? que tingueu un bon dia de la dona!!!!!!!!

Eduard Munch

Narcosala, tragèdies gregues i altres...

Tothom té el cap o els pensaments en diferents frustracions. Res no va bé. Com quan vas al mercat i veus totes les verdures i les fruites palplantades ben posades mirant-te amb aquells ulls llastimosos perquè les escoltis i te les emportis de l’agonia on han quedat atrapades... i no saps quina triar, però no totes t'hi caven al carretó... és massa pes. Però abandonar-les allà, ofegades, ningunejades....

Des de a la que estan a punt de desnonar, a la que li fan la vida impossible a la feina, a la que mataria per trobar feina, a la que l’ha deixat la parella, a la que no es troba mai bé i els metges no entenen o no afinen amb el diagnòstic.

Crec que necessitem un respir. Tots plegats! Si hi ha algú que pugui tancar els llums i abaixar les persianes per un moment... Si hi ha algú que pugui obrir les finestres i que s'airegi aquest infernal espai maleït... O es que ens havíem mal acostumat a una sèrie de drogues que a petites dosis feien dels dies més dolços... Doncs que tornin a obrir les narcosales perquè aquí teniu una necessitada que us dóna les seves venes per sentir per un moment que us van bé les coses, que estimeu, que us estimen, que som i sou imprescindibles, que si no hi som ens troben a faltar, que els colors ens envolten i que per les meves venes entren les flaires i les olors que m'emocionen , que t'emocionen, que ens tremoli el cos de passions , que ens abracin més... No us passa que al vostre voltant tothom té el dia gris, que la gent us assassina amb la mirada, que ningú us dona les gràcies.. des dels desconeguts, a la feina, pel barri, que fa pudor a desànim, que la frase més escoltada és que no hi ha res a fer, que anem una mica perduts, que infravalorem la força que tenim...

Crec que em vaig a obrir una cervesa...

Tanca els ulls i demana un desig al teu Deu apàtrida, al teu geni, al teu Tot poderós, a la teva lluna, a la teva estrella del firmament, a la terra, als arbres i als ocells que no paren quiets, a les ànimes del més enllà o a les de més cap aquí. Per què no ens fem el món a la nostre manera... per què aquests cavalls que ens porten per la vida no son de debó conduits per nosaltres?

Avui estic parlant d'allò que et fa mal, et puntxa i et fa ferida.. i no es cura amb una mica d'antibiòtics. Avui et parlo d'allò que es va trencar un dia i no ets capàs d'engantxar sense que no es vegi l'esquerda. D'aquella mentida que fa que ja no et creguis mai més res. Avui et parlo dels problemes de la feina, d'allò que et neguiteja, de la malaltia que t'han descobert, de la política que tant t'emprenya... si fos tant fàcil com passar pàgina.

PERSONES ESPECIALS

Hi ha persones especials. Hi ha persones que deixen marca, que passen per la teva vida o tu tens la sort de creuar-te per la d'elles. En el meu cas... hi ha una persona que em va deixar la pell tatuada dels seus records, la memòria es plena de històries... plena de moments que per a res voldria oblidar... que per a res voldria deixar que marxessin... per que són meus i com una nena espantada tanco totes les finestres del meu cos per que la corrent no se la emporti i prego, i reso i demano que res esborri les paraules, que res netegi la seva olor de la meva memòria, que res s'emporti la dolçor i la suavitat de les seves mans... que res s'emporti la seva mirada, els seus ulls vius mirant-me, mirant-se el món, mirant la vida... la mateixa que s'emportà els tresors que més estimava... la mateixa que la va sacsejar cada cop que li va venir de gust, la mateixa que li va donar oportunitats de refer-se...
I els records m'omplen de llàgrimes els ulls... per que necessitaria en molts moments de la meva vida que em tornes a donar la mà...però ja no pot ser. I a cau d'orella ens dèiem cosetes, I a cau d'orella ens dèiem que ens estimàvem.
La meva àvia era una dona lluitadora. La guerra s'endú el seu home i enamorat, la deixa en plena postguerra amb dos criatures. Se les inventà de tots els colors per tirar endavant, tenia un petit comerç... i la vida no era fàcil, però quan no li funcionà la lleteria ho intentà amb la sabateria, i quan no es venien les sabates ho intentà amb la roba...  
Un cop una gallina se li va posar malalta, i no dubtà en obrir-la per veure que li passava a l'estomac, us imagineu? i trobà que havia menjat uns ferros i els va treure, la tornà a cosir pensant que no aguantaria aquella mena d'operació si es que podia dir-se d'alguna manera aquella intervenció desesperada... i la gallina al cap d'uns dies de no moure's d'un cantonet del pati tornar a posar ous... i de dos rovells!!!!
En fi, volia intentar perpetuar en aquest blog quelcom d'ella en aquests intents de tatuar-me tot el que pugui de la seva presència en mi... per que en moments de necessitat sigui més fàcil recordar-la i tenir-la a prop. 
A vegades hi han núvols que ens tapen el paisatge, i a vegades els núvols es fan tempesta...  i plou i fa fred... però sempre acaba sortint el sol...  


Gràcies per tot! i gràcies per ensenyar-me tantes coses!

2012

2012

M'agrada el pas que fa un somriure a una rialla d'aquelles desorbitades, sense fi, escandaloses... en la que no pots parar de riure i casi et pixes calces avall.... De fa uns temps cap aquí... aquests pocs  però autèntics moments de descontrol li donen sentit a la meva vida... m'omplen de felicitat, de records, de bojeria i m'argumenten que el pas del temps fa autentiques escabetxines al cos... però engrandeixen l'esperit d'una nena petita que creix a un ritme estrany... sempre  acompanyada de la mà de la maduresa i de la mà de la infatigable voluntat de ser feliç! Al 2012 només li demano no perdre la capacitat de buscar i apropar-me allò que em dona calor a la nit i al vent que em bufa a la cara per dir-me i recordar-me segon a segon tan sols allò que vull sentir: que estic viva! que estem vius!