el cordó umbilical

     

El cordó umbilical

Fa pocs dies una amiga ha tingut una filla... l'escena és emotiva, l'esforç de nou mesos engreixant-te amb la responsabilitat de tenir algú a dintre... 

Després s'acosta el moment, i de forma impacient i neguitosa, pensar en les hores horribles que envairan el teu cos i veure que no hi ha marxa enrere... i finalment aconseguir la recompensa... mirar-te-la, tocar-la... ha de ser molt bonic... 

Però a mi m'agrada després tornar a casa, amb la meva tranquil.litat, el meu món, sense plors i total llibertat per a fer, veure, llegir, escoltar sense que ningú depengui de tu ni tu de ningú. És a dir, si a la majoria de dones en algun moment hi ha quelcom que es desperta i et diu que t'ha arribat l'hora... doncs no s'ha donat el cas a la meva persona. Us he de dir que he vist caure dones molt més radicals que jo en el món de la maternitat, en concret dues amigues universitàries, una d'elles amb cresta vermella i tants imperdibles a les orelles com estrelles al firmament. Poc a poc en el meu context de vida hi ha més personetes petites que creixen i es multipliquen. En tinc 36, i és impossible que se'm passi l'arròs... per que no sóc una paellaaaaaaaa! (aquesta frase la va dir la DOLO a la obra de teatre que vaig anar a veure fa dos dissabtes, per cert molt bona...)

Tot aquest entrellat  l'he començat per dir-vos la frase que ahir li vaig deixar anar a ma mare, pobre! Us contextualitzo una mica, la meva mare es bastant gran i fa quinze anys que té problemes a l'estomac, i la lentitud i els pobres i dolents diagnòstics ens han fet donar molts tombs i "palos de ciego", sembla que en l'ultim any estem encertant algunes coses com per exemple que és celíaca, i té intoleràncies a la lactosa i la fructosa... però ella sempre tendeix a pensar que la cosa és més grossa, aquest últim període dolent que hem passat de nadal cap aquí s'ha aprimat molt, i hem fet moltes proves per descartar coses... i totes les germanes i el meu pare l'hem acompanyada a tota arreu, estem molt a sobre d'ella per la qüestió de la dieta, els menús, els kilos...

I ahir em va   confessar que s'havia adonat de com l'estimem i que estava molt agraïda... i jo li vaig contestar que (egoistament) l'únic motiu per el qual jo tindria un fill/a es per que se que ningú m'estimarà mai com jo l'estimo a ella. Es un amor incondicional, que no fa preguntes i que no necessita respostes. I aquesta "història d'amor" no la he aconseguit amb ningú més que amb ella. Hi tinc una complicitat estranya. No és una amistat, és quelcom d'agraïment, de plenitud, una relació no terrenal. És un llarg camí, com un cordó umbilical que tan sols es veu si t'hi fixes molt. Crec que la relació amb la meva mare ha sigut molt díficil... molt complicada, jo no he sigut ni seré mai la filla que la meva mare volia, suposo que com més apretes per que un fill et surti "a tu imagen y semejanza" (mai millor dit....el tema va per aquí però no aprofundiré) més et surt al revés. Això que com podeu imaginar han estat lluites des de els quinze anys fins practicament... ahir, han portat la relació per diversos camins fins a l'actual, el de la reconciliació i la amnistia total. Jo estic contenta per que més o menys sempre he fet el que he volgut, les prohibicions duraven ben poc o me les saltava a la "torera", puc dir que mai he sucumbit a les seves regles (amb la feina terrible i insaciable que hi ha el darrera de fer sempre el contrari que et diuen, no surtis, no vagis a viure amb les amigues, casat per l'església, ves a missa, estima al TOT PODERÓS, no vagis a viure amb la parella..) Crec que les dues estem en un punt de mirar-nos als ulls des de els regnes de cadascuna però amb un pacte de NO AGRESSIÓ i de un merescut reconeixement i comprensió.

el dia de la dona

                                                                        Max Zorn
                  

              Pregunta????? hi ha un dia per l'home!?

que faig? felicito a les dones o em carrego el dia literalment? tinc una contradicció. En part em ve de gust que els diaris parlin de dones celebres, que a la televisió es revisi el tema de la igualtat, que a la feina es parli de les dones.... però a on ens porta tot això? que significa? que tingueu un bon dia de la dona!!!!!!!!

Eduard Munch

Narcosala, tragèdies gregues i altres...

Tothom té el cap o els pensaments en diferents frustracions. Res no va bé. Com quan vas al mercat i veus totes les verdures i les fruites palplantades ben posades mirant-te amb aquells ulls llastimosos perquè les escoltis i te les emportis de l’agonia on han quedat atrapades... i no saps quina triar, però no totes t'hi caven al carretó... és massa pes. Però abandonar-les allà, ofegades, ningunejades....

Des de a la que estan a punt de desnonar, a la que li fan la vida impossible a la feina, a la que mataria per trobar feina, a la que l’ha deixat la parella, a la que no es troba mai bé i els metges no entenen o no afinen amb el diagnòstic.

Crec que necessitem un respir. Tots plegats! Si hi ha algú que pugui tancar els llums i abaixar les persianes per un moment... Si hi ha algú que pugui obrir les finestres i que s'airegi aquest infernal espai maleït... O es que ens havíem mal acostumat a una sèrie de drogues que a petites dosis feien dels dies més dolços... Doncs que tornin a obrir les narcosales perquè aquí teniu una necessitada que us dóna les seves venes per sentir per un moment que us van bé les coses, que estimeu, que us estimen, que som i sou imprescindibles, que si no hi som ens troben a faltar, que els colors ens envolten i que per les meves venes entren les flaires i les olors que m'emocionen , que t'emocionen, que ens tremoli el cos de passions , que ens abracin més... No us passa que al vostre voltant tothom té el dia gris, que la gent us assassina amb la mirada, que ningú us dona les gràcies.. des dels desconeguts, a la feina, pel barri, que fa pudor a desànim, que la frase més escoltada és que no hi ha res a fer, que anem una mica perduts, que infravalorem la força que tenim...

Crec que em vaig a obrir una cervesa...

Tanca els ulls i demana un desig al teu Deu apàtrida, al teu geni, al teu Tot poderós, a la teva lluna, a la teva estrella del firmament, a la terra, als arbres i als ocells que no paren quiets, a les ànimes del més enllà o a les de més cap aquí. Per què no ens fem el món a la nostre manera... per què aquests cavalls que ens porten per la vida no son de debó conduits per nosaltres?

Avui estic parlant d'allò que et fa mal, et puntxa i et fa ferida.. i no es cura amb una mica d'antibiòtics. Avui et parlo d'allò que es va trencar un dia i no ets capàs d'engantxar sense que no es vegi l'esquerda. D'aquella mentida que fa que ja no et creguis mai més res. Avui et parlo dels problemes de la feina, d'allò que et neguiteja, de la malaltia que t'han descobert, de la política que tant t'emprenya... si fos tant fàcil com passar pàgina.

PERSONES ESPECIALS

Hi ha persones especials. Hi ha persones que deixen marca, que passen per la teva vida o tu tens la sort de creuar-te per la d'elles. En el meu cas... hi ha una persona que em va deixar la pell tatuada dels seus records, la memòria es plena de històries... plena de moments que per a res voldria oblidar... que per a res voldria deixar que marxessin... per que són meus i com una nena espantada tanco totes les finestres del meu cos per que la corrent no se la emporti i prego, i reso i demano que res esborri les paraules, que res netegi la seva olor de la meva memòria, que res s'emporti la dolçor i la suavitat de les seves mans... que res s'emporti la seva mirada, els seus ulls vius mirant-me, mirant-se el món, mirant la vida... la mateixa que s'emportà els tresors que més estimava... la mateixa que la va sacsejar cada cop que li va venir de gust, la mateixa que li va donar oportunitats de refer-se...
I els records m'omplen de llàgrimes els ulls... per que necessitaria en molts moments de la meva vida que em tornes a donar la mà...però ja no pot ser. I a cau d'orella ens dèiem cosetes, I a cau d'orella ens dèiem que ens estimàvem.
La meva àvia era una dona lluitadora. La guerra s'endú el seu home i enamorat, la deixa en plena postguerra amb dos criatures. Se les inventà de tots els colors per tirar endavant, tenia un petit comerç... i la vida no era fàcil, però quan no li funcionà la lleteria ho intentà amb la sabateria, i quan no es venien les sabates ho intentà amb la roba...  
Un cop una gallina se li va posar malalta, i no dubtà en obrir-la per veure que li passava a l'estomac, us imagineu? i trobà que havia menjat uns ferros i els va treure, la tornà a cosir pensant que no aguantaria aquella mena d'operació si es que podia dir-se d'alguna manera aquella intervenció desesperada... i la gallina al cap d'uns dies de no moure's d'un cantonet del pati tornar a posar ous... i de dos rovells!!!!
En fi, volia intentar perpetuar en aquest blog quelcom d'ella en aquests intents de tatuar-me tot el que pugui de la seva presència en mi... per que en moments de necessitat sigui més fàcil recordar-la i tenir-la a prop. 
A vegades hi han núvols que ens tapen el paisatge, i a vegades els núvols es fan tempesta...  i plou i fa fred... però sempre acaba sortint el sol...  


Gràcies per tot! i gràcies per ensenyar-me tantes coses!

2012

2012

M'agrada el pas que fa un somriure a una rialla d'aquelles desorbitades, sense fi, escandaloses... en la que no pots parar de riure i casi et pixes calces avall.... De fa uns temps cap aquí... aquests pocs  però autèntics moments de descontrol li donen sentit a la meva vida... m'omplen de felicitat, de records, de bojeria i m'argumenten que el pas del temps fa autentiques escabetxines al cos... però engrandeixen l'esperit d'una nena petita que creix a un ritme estrany... sempre  acompanyada de la mà de la maduresa i de la mà de la infatigable voluntat de ser feliç! Al 2012 només li demano no perdre la capacitat de buscar i apropar-me allò que em dona calor a la nit i al vent que em bufa a la cara per dir-me i recordar-me segon a segon tan sols allò que vull sentir: que estic viva! que estem vius! 

A DOS DIES DE NADAL!

Tothom parla de nadal, a la televisió, a la ràdio, a les famílies, a internet, als vostres blogs.

Tothom està nerviós per organitzar el temps, els menjars, els regals... 

I a mi em ve al cap... quan fèiem aquell interminable viatge amb un R12 al poble a l'estiu, carregats de maletes i il.lusions, i a cada corba alguna de les meves germanes o jo li preguntàvem al meu pare:

Que ja hem arribat???????

No encara no...

Que ja hem arribat!!??????

nooooooo, encara no!!!

I aquesta conversa es repetia insaciablement per torturar al meu pare i als nostres propis sentits...

I ara, aquesta cançoneta imparable i torturadora retoca com campanades nadalenques al meu cervell repetint.. que ja hem arribat???????? No encara no....

Algú te un remei per l'estres pre-traumatic del nadal?

virgencita virgencita !!

A quatre dies de nadal

Bill Brandt

Necessito sentir...

l'aigua al meu cos, 

viva i regeneradora d'ànimes.

La calor salvatge 

el sol que m'adorm als seus braços

i em retorna a l'hàbit

de deixar-se estimar.

La força d'un lleuger vent minúscul,

em toca per dins i em desperta.

La pell

capaç de de fer arrels. 

La pell

capaç de fer créixer arbres.

Se que puc.

Sols falta que la terra em torni a donar el que necessito

els plaers que saben com tocar-me

els plaers que saben com alliberar-me

i jo caic agraïda al rescat

i dono les gràcies. 

La vida no falla mai 

sempre hi és  encara que jo m'amagui en racons foscos. 

ELS QUE JA NO S' ESTIMEN

Des d'aquest matí tinc un neguit i he decidit explicar-vos-ho. 

Buidar el palp és el millor per allunyar-se d'un problema, donar-li perspectiva i buscar camins que et portin a mirar-te'l de cara, per que de cara tot es veu més clar... les coses es posen a lloc quant les mires fixament als ulls. I agafen les mides normals. 

Tinc una amiga...  torno a començar...

Una gran dissenyadora amb molt de prestigi mundial de pàgines web ha accedit a construir la meva. I això encara que no ho sembli em porta un gran trasbals... per que haig de triar i remenar, ordenar i pensar amb tota una serie de detalls, estructures internes i de disseny, que no se per on començar. Com aquell que es posa guapo/a quan surt de festa i ensenyes el millor de tu mateix... o venen a sopar a casa teva i fas tot allò bo i boníssim per que els comensals sortint contents i vulguin repetir... 

Ah! abans de tot... no ho he dit, jo sóc fotògrafa...  però fotògrafa d'aquelles que no es mengen un "roscu", però que s'ho passa molt bé! diguéssim que el meu ram és molt artístic... per deixar-me mitjanament bé!

Resumint, ensenyar la cara per vendre't a un bon preu... la pàgina està quedant molt bé! el sofà taronja de casa meva és el protagonista, m'encanta per que mai millor dit la meva idea de pàgina era que fos com entrar a casa meva... i per això hi volia el sofà... (com a la capçalera del blog... que hi ha un tros) 

També us diré que al sofà li queden quatre dies... per que tinc dues gates expertes en carregar-se els meus sofàs... Doncs com us deia porto dies perduda entre les meves fotografies per triar les que passaran a ser exposades a la web i vaig començar amb els retrats, però em vaig frenar per que seran tants i tants els permisos que hauré de demanar per penjar fotos de ... fills d'amigues, les amigues, els nebots, les germanes, la sogra, la parella... he dit les amigues?? buff

I al final he deixat els retrats per més endavant,  llavors he dit... calla, bodes! Tot bon fotògraf te un arsenal de fotografies de boda que fa por... doncs jo no, jo en tic dues! i no per que no m'agradin.

És l'escenari ideal per que un fotògraf gaudeixi realment de la seva feina, (per no utilitzar un vocabulari més groller... he utilitzat "gaudir" encara que és una paraula que utilitzo ben poc), Una boda és com una obra de teatre... amb els seus actes, personatges, maquillatge, vestuari, la història passa en un sol dia i te la coneixes tant com si la haguessis escrit tu mateixa... i el millor de tot és que dones la teva impressió del que passa, el teu punt de vista, la teva marca d'aigua està a cada una de les fotografies. No us emporteu una idea equivocada de mi, les bodes... com els nens m'agraden per a la resta de mortals... no són aptes per a mi.

Doncs repassant la primera boda, de cop he tingut un ensurt, una decepció, una tristesa ha traït la meva pell i s'ha endinsat poc a poc com el vapor d'aigua entelant les parets i els ossos del meu cos fins arribar als ulls que ja no hem deixaven mirar res més que aquell matrimoni... trencat! Aquesta parella ja no existeix com a tal, aquestes fotos ja no diuen la veritat... no s'estimen. A on van les fotos de casaments trencats? no us fa pena? Les fotos dels "ex" mai queden exposades enlloc... almenys en el meu cas són arraconades a l'armari de la meva intimitat. Hi ha qui les crema hi ha qui les llença. Però exposar-les a la galeria és símbol de no passar pàgina... i a properes parelles crec que no els agradaria massa veure als ex per tots els racons... amb marcs o cartó ploma, sobre l'armari o a la tauleta de nit.  A on van les fotos dels que ja no s'estimen? a la meva pàgina web?

BANSKY 3

Tots els treballs són boníssims... el punk que s'intenta llegir les instruccions d'un article IKEA, és a dir, un antisistema dins el sistema, és la crítica sense pèls a la llengua... l'indi de la reserva, la nena carregada amb la màxima simbologia americana tocant-se amb total normalitat el nas, el carter aixafat, el pres jugant amb  impossibles, el tigre que aconsegueix  ser lliure i passa a no ser un producte més d'aquesta societat, és l' art de 
l' absurd, genial, molt coherent i crític, res és intocable, tot és qüestionable, i de tot es pot parlar.