dilluns, 25 de març del 2013

el secret

Vivian Maier




Amagava aquell secret sota les petjades del seu caminar. A la nit, ja a les fosques, l'amagava sota els llençols i les mantes de colors. Mentre es rentava la cara, es pentinava aquells cabells arrissats sense fi, deixava el secret reposant a l'armari de les tovalloles, i de reüll amb l'ajuda d'aquell vell mirall vigilava no marxés. Quant marxava cap a l'escola el posava dins la maleta entre els llibres i l'entrepà, i corria per anar a classe i no fer tard. Un cop a l'escola, amb l'excusa d'agafar qualsevol cosa de dins la cartera... regirava la bossa fins que sentia l'alè del secret tocant els seus dits, i respirava tranquil·la. A l'hora del patí entre els racons d'aquells jardins buscava refugis on mirar-se aquell secret fit a fit, amb els ulls grossos i vius d'una nena. Fins que s'enamorà d'ell sense adonar-se del gran error que cometia. Aquell secret al rebre tant i tant d'amor començà a fer-se gran i més gran, orgullós i ben plantat. I de cop no cabia enlloc, no es podia amagar a una simple butxaca dels seus pantalons, ni tant sols dins la maleta dels llibres... creixia i creixia i ja no cabia ni dins l'armari de la roba! La nena, angoixada, havia de desfer-se d'ell abans no es fes tant gran que surtís a la llum el que amagava. I el llançà al riu per que se l'endugués la corrent, però surà a la superfície i es mirava la nena amb ulls de pena mentre seguia creixent. La nena prengué una determinació sobre tot aquell afer vertiginós i li digué al seu secret que mai havia sentit tant odi per algú com per ell... i el secret marxà poc a poc, la nena enfilà el camí  cap a casa seva segura de que el secret havia marxat. Però a la seva ombra la seguia algú... era la mentida.

6 comentaris:

Le.chatnoir ha dit...

Wow!! ;)

Petons!

hiro ha dit...

M'ha agradat molt! i aquest final...!
Trobava a faltar els teus posts :)

Petons!

Gerònima ha dit...

Boníssim!
Podríem transformar la frase mítica... "no hi ha secrets que matin, hi ha secrets que mai moren."
Molt bo el text!

Francesc Bon ha dit...

Això està molt be. Te un aire com a Borges.

Nelly ha dit...

A voltes, hem de deixar volar si de veres estimem. La vida té aquestes contradiccions...

parèntesi ha dit...

Una història preciosa Sofà! gràcies per compartir-la.