El cordó umbilical
Fa pocs dies una amiga ha tingut una filla... l'escena és emotiva, l'esforç de nou mesos engreixant-te amb la responsabilitat de tenir algú a dintre...
Després s'acosta el moment, i de forma impacient i neguitosa, pensar en les hores horribles que envairan el teu cos i veure que no hi ha marxa enrere... i finalment aconseguir la recompensa... mirar-te-la, tocar-la... ha de ser molt bonic...
Però a mi m'agrada després tornar a casa, amb la meva tranquil.litat, el meu món, sense plors i total llibertat per a fer, veure, llegir, escoltar sense que ningú depengui de tu ni tu de ningú. És a dir, si a la majoria de dones en algun moment hi ha quelcom que es desperta i et diu que t'ha arribat l'hora... doncs no s'ha donat el cas a la meva persona. Us he de dir que he vist caure dones molt més radicals que jo en el món de la maternitat, en concret dues amigues universitàries, una d'elles amb cresta vermella i tants imperdibles a les orelles com estrelles al firmament. Poc a poc en el meu context de vida hi ha més personetes petites que creixen i es multipliquen. En tinc 36, i és impossible que se'm passi l'arròs... per que no sóc una paellaaaaaaaa! (aquesta frase la va dir la DOLO a la obra de teatre que vaig anar a veure fa dos dissabtes, per cert molt bona...)
Tot aquest entrellat l'he començat per dir-vos la frase que ahir li vaig deixar anar a ma mare, pobre! Us contextualitzo una mica, la meva mare es bastant gran i fa quinze anys que té problemes a l'estomac, i la lentitud i els pobres i dolents diagnòstics ens han fet donar molts tombs i "palos de ciego", sembla que en l'ultim any estem encertant algunes coses com per exemple que és celíaca, i té intoleràncies a la lactosa i la fructosa... però ella sempre tendeix a pensar que la cosa és més grossa, aquest últim període dolent que hem passat de nadal cap aquí s'ha aprimat molt, i hem fet moltes proves per descartar coses... i totes les germanes i el meu pare l'hem acompanyada a tota arreu, estem molt a sobre d'ella per la qüestió de la dieta, els menús, els kilos...
I ahir em va confessar que s'havia adonat de com l'estimem i que estava molt agraïda... i jo li vaig contestar que (egoistament) l'únic motiu per el qual jo tindria un fill/a es per que se que ningú m'estimarà mai com jo l'estimo a ella. Es un amor incondicional, que no fa preguntes i que no necessita respostes. I aquesta "història d'amor" no la he aconseguit amb ningú més que amb ella. Hi tinc una complicitat estranya. No és una amistat, és quelcom d'agraïment, de plenitud, una relació no terrenal. És un llarg camí, com un cordó umbilical que tan sols es veu si t'hi fixes molt. Crec que la relació amb la meva mare ha sigut molt díficil... molt complicada, jo no he sigut ni seré mai la filla que la meva mare volia, suposo que com més apretes per que un fill et surti "a tu imagen y semejanza" (mai millor dit....el tema va per aquí però no aprofundiré) més et surt al revés. Això que com podeu imaginar han estat lluites des de els quinze anys fins practicament... ahir, han portat la relació per diversos camins fins a l'actual, el de la reconciliació i la amnistia total. Jo estic contenta per que més o menys sempre he fet el que he volgut, les prohibicions duraven ben poc o me les saltava a la "torera", puc dir que mai he sucumbit a les seves regles (amb la feina terrible i insaciable que hi ha el darrera de fer sempre el contrari que et diuen, no surtis, no vagis a viure amb les amigues, casat per l'església, ves a missa, estima al TOT PODERÓS, no vagis a viure amb la parella..) Crec que les dues estem en un punt de mirar-nos als ulls des de els regnes de cadascuna però amb un pacte de NO AGRESSIÓ i de un merescut reconeixement i comprensió.
